“Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla.” Amb començament de rondalla apareix l’heroïna d’aquesta història, anomenada Junil. Encola papirs a la llibreria del pare i aprèn a llegir a l’ombra del seu menyspreu. El temps és el principi de l’era cristiana; el lloc, una marca de l’Imperi romà. Un dia Junil comet un crim i fuig a peu amb tres esclaus. Travessen la frontera i aprenen a anar pel món, on els déus i les llengües varien. A mesura que avancen, l’afany de caminar eclipsa la por i s’encomana a d’altres fugitius. Tots junts aprenen a caçar i a interpretar els camins i s’inventen una nova llengua per comunicar-se. “Al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia i la gent estranya i inquietant, però sobretot fora de l’ordre ordinari volgut pels déus, és la gent que no camina.” ¿On van? Junil ho sap: allà on viu desterrat el poeta que estima. Ella en sap de memòria els versos censurats i no es cansa de recitar-los perquè no caiguin en l’oblit.