Ajuntament de L'Hospitalet

Un cop d'ull al passat

Proclama per la mort del militant anarquista Antoni Soler

El gener de 1932 fou un convuls mes per a la Segona República. Després dels fets de Castilblanco i Arnedo (en el que van morir guàrdia civils i obrers), la militància anarquista protagonitzà la Insurrecció de l'Alt Llobregat, comarca que van prendre per sorpresa fent-se amb les armes del Sometent.

La resposta no es féu esperar, i aviat les tropes de l'exèrcit van sotmetre la sublevació dels miners anarquistes de Sallent, Fígols, Balsareny, Súria i Cardona.

Tot i això, l'element més determinant de la revolta va ser la decisió d'aplicar contra ells la Llei per a la Defensa de la República.

En total, 200 militants i dirigents anarquistes, entre els que destacaven els germans Ascaso i Buenaventura Durruti, foren confinats al vapor "Buenos Aires" en previsió de ser deportats a una petita illa del Sàhara Occidental.

A l'assabentar-se els presos de les intencions del govern republicà, van protagonitzar una vaga de fam dins del vaixell, aconseguint així l'alliberament de la meitat dels presoners.

Entre els 104 restants n'hi havia 14 procedents de l'Alt Llobregat. Tots aquests van haver de suportar una infinitat de penúries durant el trajecte cap a la Colònia Penitenciària Villa Cisneros, fins al punt que el militant de Sallent Antoni Soler va morir durant el viatge i fou enterrat a Les Palmes de Gran Canària.

Aquest fet, motiu principal de la publicació de la proclama, va empitjorar més les relacions entre el govern republicà i el moviment anarco-sindicalista, mostrant ja de manera evident la discrepància total entre ambdós.

Dos carrers Llavinés

Durant un temps hi hagué dos carrers Llavinés a l’Hospitalet?

L'octubre de 1917 Concepción i Remedios Fisas i Andrés Llavinés, propietaris d’uns terrenys al barri de Collbanc, presenten un projecte d’urbanització on apareix el traçat de l’actual carrer Llavinés retolat com “calle Nº 2”.

El 28 d’octubre de 1919 Ignacio de Llanza, un altre propietari de terrenys, elabora un nou projecte d’urbanització. Al plànol consta la prolongació cap el sud d’aquest carrer Nº 2 que ja apareix com carrer Llavinés. Aquest projecte no es va executar.

30 de novembre de 1922. Un altre propietari, Francisco Carreras, presenta una nova proposta d’urbanització a partir del carrer Pujós. Aquest projecte fou aprovat pel Ple el 18 de gener de 1925.

Així, el que havia de ser la prolongació del carrer esdevingué un carrer diferent però que continuà amb el nom de Llavinés. Mireu el plànol realitzat per l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt el gener 1928. (AMHL_101_A220_Pla General de Sanejament_planol 3)

Dos carrers, un mateix nom!

El 25 de gener de 1928, una societat d'obrers (la Unión Obrera de la Vivienda Propia), que han construit les seves cases al barri de Collbanc, presenta una instància perquè un dels dos carrers Llavinés tingui el nom de ”Calle de la Unión”.

L’1 de febrer de 1928 la Comissió Permanent de l'ajuntament aprova la petició.

Aleshores, la Unión Obrera s’assabenta de que ja existeix un carrer amb el nom d’Unió al barri de Santa Eulàlia. El 23 de febrer presenta una nova instància comunicant aquest fet i sol·licitant que en comptes de carrer de la “Unión”, el nom sigui “Juventud”.

El 29 de febrer la Comissió Permanent canvia el que havia acordat, i aprova la petició de que el nou nom sigui “Juventud” en comptes d’”Unión”!

Encara que necessités d’una posterior aprovació per part del Ple, d’alguna manera, durant un mes, aquell febrer de 1928, any de traspàs, l'actual carrer Joventut es digué Unió!

"La Unión Obrera de la Vivienda Propia"

El 15 de febrer de 1926 un grup d’obrers que han creat una societat anomenada “Unión Obrera de la Vivienda Propia” envien una carta desesperada a l’alcalde de l’Hospitalet. A l'escrit, abans d’explicar la seva problemàtica, fan una breu introducció amb la seva història.

La societat la van crear dos anys abans a Barcelona amb la intenció de comprar terrenys a l'Hospitalet on poder-hi construir cases pròpies. El motiu? L'escassetat d'habitatges i els alts preus a Barcelona.

Un cop demanades les llicències d’obres, les cases es van construir a terrenys propietat de José Ferrer, José Rius, Lázaro Cotonat i Dolores Albiol, al barri de Collblanc.

Per què han escrit a l’alcalde? Doncs perquè no s'han realitzat les obres d'urbanització que els van prometre els propietaris. Se senten enganyats per aquests! I a més se senten ofegats pels impostos que han de pagar!

El text continua amb una enumeració de totes les dificultats de trànsit que tenen els residents per poder moure’s sense perill pel barri per aquesta manca d’urbanització. Un exemple:

“Lo que también es digno de estudio es la situación (...) de la calle Monte. Los días de lluvia los vecinos (...) quedan completamente aislados (...) el paso por el torrente Gornal es imposible por bajar el agua abundante hasta el extremo de obstaculitzar el paso por completo."

L'escrit acaba demanant (exigint) que l’Ajuntament prengui mesures per a solucionar la lamentable situació en la que es troba el barri, amb manca d’urbanització i serveis (llum elèctrica, font pública, recollida d'escombraries).

Si voleu conèixer millor els sentiments d’aquests antics veïns us recomanem llegir la carta, que amb estil espontani i col·loquial mostra la realitat d’aquells anys en que el barris de Collblanc i la Torrassa creixien de manera anàrquica.

AMHL_101_U441_1926_30_002

Cercant a Gregoria Alameda

En motiu del Dia de la Dona ens hem fixat en les històries de dues dones desconegudes que van viure a l’Hospitalet i que van haver de lluitar simplement per sobreviure en un món dominat pels homes. Això és el que sabem de la Gregoria Alameda:

El 17 de desembre de 1919 el Governador de Barcelona rebé un telegrama del Governador de Burgos. Aquest últim volia saber on es trobava la jove Gregoria Alameda, ja que el seu pare no tenia notícies d’ella des de feia més de dos mesos i això el preocupava.

Per tant, sembla que s’escrivien sovint. Com que informen que la noia estava vivint a l’Hospitalet, el Governador de Barcelona trasllada la pregunta a l’alcalde de la ciutat.

Des de l’Ajuntament van anar a la casa del senyor Arumí, al número 75 de la Rambla Just Oliveras. Allà era on la Gregoria treballava de serventa, i és allà on la dona del senyor Arumí els digué que, “justament abans d’ahir”, la noia s’havia acomiadat i havia marxat al seu poble per casar-se.

Sembla estrany que la noia portés dos mesos sense escriure al seu pare i que precisament marxés just abans que anessin a preguntar per ella. No sabem si realment va marxar per casar-se i el seu pare no en sabia res, o si li va passar alguna cosa mentre feia de serventa...

La Gregoria Alameda i la Dolors Rovira van desaparèixer entre la multitud i han restat en l’oblit fins que, gràcies als documents de l’Arxiu, hem pogut conèixer la seva existència.

Igual que elles, milions de dones al món. Ahir, avui i, per desgràcia, demà. El 8M és cada dia.

Cercant a Dolors Rovira

Una altra dona de la qual volem parlar en motiu del 8 de Març és Dolors Rovira Gómez i l’hem trobada en dos documents de l’Arxiu de l'any 1919.

En un primer escrit de l'Ajuntament de 18 de juny de 1919, s'informa que Carme Gómez Serret, que viu al número 82 del carrer Campalans, ha acudit a les autoritats demanant que la seva filla Dolors Rovira sigui reclosa en un convent. Resulta que la noia, de només quinze anys, té molt mala conducta i no hi ha manera de corregir-la.

Cinc dies més tard, en un ofici de resposta al Governador Civil de Barcelona, l’alcalde de l'Hospitalet explica que l'Arxiu Municipal no té cap documentació sobre la conducta o els mals antecedents d'aquesta menor del barri de la Torrassa.

Però sí que informa que la mare i els veïns han declarat que la noia havia marxat a viure a Barcelona, al número 7 del Carrer Cardona, amb una senyora que es dedicava al tràfic de blanques i que regentava una casa de cites.

Potser l’havien detingut a Barcelona i per això el Governador preguntava pels seus antecedents a l’Hospitalet. No sabem què se’n va fer i quina vida va haver de portar, però gràcies a aquests documents avui la podem recordar.

Ferrocarril electrificat entre Barcelona i Sant Boi

El 27 de maig de 1926 s'inaugura el servei de trens electrificats entre Plaça Espanya i Sant Boi, amb parada a l'Hospitalet. La Companyia General de Ferrocarrils Catalans va substituir l'original terminal de Barcelona-Magòria per una nova estació subterránea situada a la Plaça d'Espanya. L'empresa concessionària va decidir electrificar aquest trajecte, evitant els molestos fums de les locomotores de vapor, i ampliar el nou sistema de tracció fins a l'estació de Sant Boi.

En aquest avís al públic podeu veure l'anunci i la important rebaixa de preus que es publiciten. El trajecte de Plaça d’Espanya a Hospitalet, anada i tornada en 3a classe, costava només 0’50 pessetes. L’abonament trimestral 50’35 pessetes!

AMHL_101_M600_1926_02

Espardenyeria Minoves

L’espardenyeria de Pere Minoves Bach (al mig de la fotografia) estava al número 19 del carrer Miquel Romeu.

En Pere era originari de Coll de Nargó (Lleida). S’havia instal·lat a Barcelona i obert el negoci de fabricació d’espardenyes al carrer Ferlandina.

En 1925 comprà un terreny a l'Hospitalet a un carrer recentment urbanitzat, on construí una casa. Allà continuà amb el negoci i també hi visqué amb la seva família. En Pere també era barber i al mateix local compaginava les dues activitats.

Al nostre Inventari podeu llegir una entrevista al seu fill Pere Minoves Rufes sobre la història de la seva família i l’ofici d’espardenyer.

AMHL 901 AF 0000547 /a.Autor desconegutda /d.Pere Minoves Rufes

El testament de Gabriel Roig

Hem restaurat el testament de Gabriel Roig, que de tot el fons documental dipositat en l'Arxiu Municipal, és el document més antic on s'esmenta la població d'Hospitalet i la seva parròquia, Santa Eulalia de Provençana.

El document és de 1507 i va ser dictat, amb motiu de greu malaltia, per Gabriel Roig, de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, que nomenà marmessors a quatre veïns de la mateixa parròquia perquè portin a terme la seva darrera voluntat. Entre les indicacions estan, per exemple, el pagament de deutes i satisfacció d’injuries, que es destinin 10 lliures per a la seva sepultura i la celebració de la missa, o el lliurament 40 sous a l’Ermita de Santa Maria de Bellvitge.

El document va ser una donació de Mercè Vidal Casas, dins del concurs escolar “Operació Museu d’Història de la Ciutat” que va organitzar la Ponència de Cultura, uns mesos abans de la inauguració del Museu de l'Hospitalet l'any 1972. Entre els participants es van concedir premis. El primer va ser per a la nena Mercè Jutglà, alumna de la Graduada Parroquial Sta. Eulàlia, que va fer donació d’una bandera del Gremi de Paletes de l’any 1853. I el segon premi va ser per Mercè Vidal, alumna de l’Escola Patufet-Sant Jordi, per la donació de dos documents, un d’ells el testament de Gabriel Roig. Aquest testament va estar dipositat al Museu fins que anys més tard es va transferir a l’Arxiu Històric.

Degut al seu estat de conservació l’Arxiu va encarregar la seva restauració a la restauradora Clara Alibés que el va tornar fa poques setmanes. El podeu consultar al nostre Portal d’Imatges: AMHL_901_049_01

Carrer Rodés

Carrer Rodés (circa 1975) amb la façana de la fàbrica Albert Germans, que es va construir el 1926.

Els terrenys s’havien urbanitzat pocs anys abans, entre abril de 1921 i agost de 1922, com consta a l’expedient d’urbanització. El propietari era Juan Rodés i Torres, que dona nom al carrer.

Els terrenys s’estenien des de la riera dels Frares fins uns quaranta metres cap a l’oest des de l’actual carrer Rodés, entre el camino de San Juan (actual Av. Josep Tarradellas i Joan) i el carrer Prat de la Riba.

El 4 de febrer de 1924, com el carrer encara no tenia nom, el propi Juan Rodés fa una petició perquè porti el seu nom, ja que així s’havia fet amb altres propietaris. Qüestió d'enveja? d’orgull o vanitat?

No era estrany en aquella època que alguns carrers portessin el nom del propietari dels terrenys urbanitzats. A la ciutat tenim altres casos. Així, per exemple, el carrer Farnés per José Farnés, el carrer Llavinés per Andrés Llavinés, el carrer Faus per Ramon i Antoni Faus o el passatge Costa per Francisca Costa.

Fotografia: AMHLAF0004109

La plaça del Repartidor

L’any 1867 Hospitalet comptava ja amb més de 3000 habitants. Amb els problemes que hi havia de subministrament d’aigua es va construir, a l’actual plaça del Repartidor, una torre repartidora que distribuïa aigua, provinent d’una font d’Esplugues, a cinc fonts de la ciutat.

Durant el mandat com alcalde de Tomás Giménez, l’any 1927, es va urbanitzar la plaça i es va construir l’edifici de Correus i Telègraf. A la seva inauguració, el 30 d’octubre, van assistir S.M. la Reina i les Infantes.

Tant l’urbanització de la plaça com l’edifici de correus van ser obra de l’arquitecte municipal, Ramon Puig Gairalt, que mantenen el seu aspecte actualment. Des de l’any de l’inauguració fins que Tomás Giménez va deixar el càrrec, l’any 1930, aquesta plaça va portar el seu nom.

Fotografia: AMHLAF0002510

La Unión Patriótica

La Unión Patriótica va ser un partit polític de caràcter institucional fundat l'11 d'abril 1924 a instància del dictador Miguel Primo de Rivera, que va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat el 1923, amb la intenció de constituir un gran partit catòlic que donés suport al seu règim dictatorial. A l'Hospitalet la seva seu va estar situada a un edifici situat al c/ Baró de Maldà, núm. 11, cantonada amb el c/ Barcelona.

Després del cop d’estat, l’alcalde de l’Hospitalet, Just Oliveres i Prats, de la Lliga Regionalita, va haver d’abandonar el seu càrrec. El nou alcalde va ser Tomás Giménez Bernabé, que va constituir i dirigir la secció local de la Unión Patriótica. Tomás Giménez era un empresari alacantí del sector de la construcció i home fort del dictador a la ciutat. Sota el seu mandat, el 1925, l'Hospitalet va rebre del rei Alfons XIII el títol de Ciutat. També es va promoure fer el projecte de l’eixample de l’Hospitalet amb l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt i es va urbanitzar la plaça del Repartidor.

Després de la caiguda del Dictador, el 1930, la Unión Patriótica va desaparèixer i Tomás Giménez va haver de deixar l’alcaldia. A Pubilla Cases, una avinguda porta el seu nom.

Fotografia: AMHLAF0000167

Una moneda amb nom de dona

Novembre de 1938. Prop de Soses, al Segrià. Un soldat republicà mor a la batalla del Segre. A la cartera hi duu aquesta moneda.
Novembre de 2023. El nebot d’aquell soldat contacta amb l’Arxiu per esbrinar qui era la Rosita i què se’n va fer.
Ens acompanyeu en aquesta història?

“Bon dia, tinc una placa de matrícula de bicicleta de l’Hospitalet de Llobregat amb el núm. 403 i la data 1926-30”. Així començava una consulta que vam rebre a l’Arxiu. Com va derivar la cosa per acabar parlant de la vida de pel·lícula d’un jove de 18 anys mort a la Guerra Civil?

El novembre de 2023 en Pere es posa en contacte amb l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet perquè ha adquirit aquesta placa. Vol saber si, per casualitat, podia haver estat del seu avi, que havia vingut de Múrcia el 1924 amb tota la família i s'havia instal·lat a la ciutat.

A l’Arxiu fem la recerca pertinent i localitzem noms de propietaris de bicicletes, però no aconseguim precisar l'amo d'aquesta placa concreta. Això sí, hi ha força probabilitats que fos de Joan Gendre Cardona, que tenia un negoci de bicicletes a Collblanc als anys 20 i 30.

En Pere ens agraeix la cerca i ens fa una nova consulta. Resulta que un tiet seu, en Pedro Montoya Bernal, va morir a la Guerra Civil. En Pere coneix molt bé la història, però li falta un petit element per tancar el cercle. El seu tiet, al morir, duia amb ell aquesta moneda.

La Rosita era la xicota d’en Pedro Montoya Bernal. En Pere sap que, tant el seu tiet com aquesta misteriosa noia, vivien a l’Hospitalet. La fotografia de la moneda ens ha impactat a l’Arxiu. Serem capaços de trobar qui era la Rosita?

Comencem coneixent qui era en Pedro Montoya Bernal. Per un costat sabem que era fuster i que treballava a la casa d’automòbils Ford (en aquella època els cotxes tenien moltes peces de fusta). I, per un altre costat, també sabem que era un anarquista convençut.

El seu germà gran formava part d’un grup d’acció anarquista de la Torrassa. I ell mateix era membre de les Joventuts Llibertàries. Per aquest motiu, quan el desembre de 1937 va fer 18 anys, en Pedro va decidir marxar com a voluntari al front.

Estant a la 116a Brigada de la 25a Divisió, va participar a la batalla de Terol. Aquesta va ser l’única capital de província que els republicans aconseguiren recuperar durant tota la Guerra Civil.

La recuperació, però, fou efímera: els republicans es retiraren de Terol i el 22 de febrer de 1938 hi tornaren a entrar els franquistes. En Pedro va sobreviure a la batalla i li van donar un permís per tornar a casa.

A l’arribar, però, el van detenir perquè mentre feia de voluntari havien cridat la seva lleva i no s’hi havia presentat. Tot i haver lluitat al front, el consideraren un possible desertor i l'enviaren a un camp de treball a l’Hospitalet de l’Infant (aleshores l’Hospitalet de Mar).

No devia ajudar gaire que ell fos anarquista, ja que els comunistes havien pres el poder dins del bàndol republicà. Al camp de treball, segons comenta el seu nebot, podria haver coincidit amb franquistes provinents de Terol, és a dir, aquells a qui ell mateix havia fet presoners.

Un temps després va incorporar-se a l’exèrcit republicà i l'enviaren al front, a l'Ebre. Catalunya havia estat separada de la resta de territori republicà. Amb la 23a Brigada de la 16a Divisió va lluitar a la zona de Vilalba dels Arcs. Va sobreviure a la batalla de l'Ebre.

Aleshores el van enviar a les Garrigues. El 5 de novembre de 1938 va tornar a entrar en combat a la batalla del Segre, en una ofensiva desesperada dels republicans. El van matar cinc dies després prop de Soses, a la zona del Puntal Redó. Faltava un mes perquè complís 19 anys.

Un company es comunicà amb la seva família i els portà les seves pertinences, entre elles la moneda amb la inscripció “Rosita”. 85 anys després, a l'Arxiu aconseguim trobar el rastre d’aquesta noia i, per sorpresa, topem amb una notícia que parla d’ella.

La Rosita té més de 100 anys i és viva. En Pere no s’ho pot creure. Fins ara havia aconseguit recopilar tota la història del seu tiet. Només li faltava saber què se n’havia fet de la seva xicota. El que no s’esperava és que encara visqués.

Per últim, en Pere ens explica que el seu pare li va posar aquest nom en record del germà que havia perdut durant la guerra. Una història que, malauradament, és idèntica a la de tantes altres famílies.

Si en voleu saber més, l'any 2013 Ernest Alós, del diari El Periódico, va publicar aquest article sobre en Pedro Montoya Bernal. La zona on el van matar és la mateixa on Robert Capa va fer un dels seus famosos fotoreportatges: l'oblidada batalla del Segre.

La Torre Puig

La Torre Puig era una casa de principis del segle XX que existia a la cantonada de la Rambla Just Oliveras i el carrer Lleida. Va ser totalment enderrocada l'any 1997. O almenys això és el que ens han dit sempre...

Fou construïda el 1909 a petició de Ramon Puig i Campreciós, pare dels arquitectes Ramon i Antoni Puig i Gairalt. Sovint s'atribueix l’obra a Ramon Puig i Gairalt, tot i que ell encara no tenia el títol d’arquitecte. Els plànols els signà Mariano Tomàs i Barba.

Als anys 20 la Torre va passar a mans del doctor Josep Gajo i Pagès, que hi va instal·lar una clínica. Amb el temps va caldre ampliar i reformar l’edifici, canviant-ne per complet l'aspecte. A les fotografies dels anys 70 i 80 la casa semblava una altra.

Després de diversos intents frustrats, finalment l’edifici es va enderrocar el 1997. Així desaparegué per complet la Torre Puig. O potser no? Als plànols originals de 1909 hi veiem una planta baixa, separada de la Torre, que servia de porteria.

El 1917 en Ramon Puig i Gairalt afegí dos pisos a la porteria. Si observem els plànols i la casa actual veurem que... Sí, una part del complex de 1909 segueix dempeus! Si passeu pel número 46 de la Rambla Just Oliveras tindreu davant la porteria de la Torre Puig.

Manifestació del col·legi Provençana

Una altra mobilització veïnal de l’època de la Transició. En aquest cas es tracta d'una manifestació de la comunitat educativa del col·legi Provençana reclamant més professors. És l'any 1978 i va transcórrer pel carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’escola. No sabem si vam aconseguir el que demanaven.

Les imatges de les tres publicacions d'aquest butlletí són del fotògraf Esteve Lucerón Navarro, conegut pels seus reportatges sobre el barraquisme a Barcelona. Podeu contemplar el material que disposem d’ell al nostre Portal d’Imatges. https://bit.ly/3shfV4f

Activitats reivindicatives a la Plaça de la Bòbila

A mitjans dels any 60 s’enderroca la bòbila que existia a l’actual Plaça de la Bòbila. Des de llavors, els moviments veïnals van reclamar la urbanització de la zona i la creació de nous equipaments. Durant anys el gran solar que hi havia quedat buit es va convertir en espai per jocs infantils i celebracions populars, i també com a punt d’actes reivindicatius. La fotografia és d’un que va succeir al novembre de 1981. Se'n poden veure més al Portal d'Imatges.

En aquell moment la Corporació Metropolitana de Barcelona ja havia elaborat un projecte per a la urbanització del solar. Aquest, en el límit entre l’Hospitalet i Esplugues, formava part dels dos termes municipals, a cavall entre els barris de Pubilla Cases i Can Vidalet.

Però la lluita veïnal va arribar fins els jutjats. El president de l’Associació de Veïns de Pubilla Casas va denunciar l’Ajuntament per la retirada de material infantil que havien instal·lat els veïns, al considerar que s’havia apropiat indegudament de material que no era de la seva propietat.

Encara que en els anys 80 la plaça va ser arranjada de forma provisional (llavors es coneixia com a Parc de la Bòbila), fins finals dels anys 90 no es va porta a terme el gran projecte d’urbanització i la creació de equipaments com el Centre Cultural i la Biblioteca. A la banda de Esplugues, el Mercat i el CAP.

Les bòbiles eren fàbriques dedicades a la fabricació de maons, teules, rajoles, etc., situades habitualment a prop de terres d’argila i d’aigua. Aquest tipus de fàbriques era molt comú a l’Hospitalet.

Manifestació demanant el tancament de La Farga

Manifestació de l'11 de juliol de 1980 en la que es demana que es tanqui la fàbrica Altos Hornos de Catalunya S.A, més coneguda com La Farga. El recorregut va començar a l'avinguda d'Isabel la Catòlica, passant pel carrer Barcelona i per a finalitzar a la plaça de l'Ajuntament. Van assistir unes 7.000 persones i va ser la culminació d’una sèrie de mobilitzacions, que els veïns del barri de Sant Josep havien començat anys enrere, contra la contaminació que produïa la fàbrica.


Dies abans de la manifestació, després d’una inspecció realitzada a la fàbrica, l’Ajuntament havia ordenat la immediata paralització del forn elèctric per l’obstrucció en la conducció dels fums, que estava produint una alta contaminació. La empresa no va acatar l’ordre. La Delegació Govern va intervenir perquè la fàbrica no tornés a funcionar. Però finalment la Delegació d’Indústria va autoritzar la seva reobertura.


El dia 9 es produeix, com a protesta, una concentració d’unes dues centes persones davant La Farga. Es van produir enfrontaments amb la policia (que havia rebut l’ordre de dissoldre la manifestació), en els quals van resultat ferits dos regidors i varis veïns degut a les fortes càrregues policials. L'11 és la multitudinària manifestació que us mostrem. Aquell mateix dia la Generalitat anuncia que La Farga pararà totalment el seu funcionament com molt tard el 31 de desembre de 1981.

Més fotografies de la manisfestació es poden consultar al nostre Portal d'Imatges.

Cursa ciclista

Grup de ciclistes de la Unió Ciclista Hospitalet, preparats per córrer en una cursa durant la Festa Major de 1933 del barri del Centre. El carrer és el d'Enric Prat de la Riba. Al número 284 d’aquest carrer, a la botiga Ciclos Viuda García, tenia la seva seu social.

La Unió Ciclista va ser creada el 1920, però no fou legalitzada fins el 6 de desembre de 1930, quan es va inscriure al registre del Govern Civil.

AMHL 902-141 AF 0000716 /a.J. Macian /d.Lluís Salvador Aliart

La Creu dels Caiguts

A l’abril de 1939, just acabada la Guerra Civil, l’Ajuntament aprova construir un monument que honri la memòria dels caiguts del bàndol franquista durant la guerra. L’emplaçament escollit serà la cruïlla del Torrent Gornal amb Prat de la Riba, perquè com explica l’arquitecte municipal, Manuel Puig i Janer, a la memòria del projecte, aquesta ubicació és fronterera amb els tres barris de la ciutat: Centre, Sta. Eulàlia i Collblanc-Torrassa, la qual “ha de ser en un mañana no lejano el Centro Natural de esta Ciudad”.
AMHL101E1001939_001

Pocs mesos després, el 3 de juliol, l’alcalde emet un ban anunciant que el diumenge 9 de juliol tindrà lloc la inauguració de la Creu dels Caiguts. A l’Arxiu no disposem de fotografies d’aquell dia, però a la web d’Arxius en línia de la Generalitat es pot consultar un reportatge va fer el fotògraf Brangulí. 

La creu mesurava 4,06 metres, el material era pedra de Montjuïc i en la seva base estaven esculpits els noms dels caiguts.  El seu cost va ser de 12.749,93 pessetes.

Amb la remodelació de la zona, a principis dels anys 70, es va canviar la ubicació de la creu, que es va col·locar al costat de l’església de Santa Eulàlia de Provençana (fotografia). Finalment, el 2007, la creu va ser enderrocada per decisió de l’Ajuntament.

Miquel Romeu i Madorell

Miquel Romeu i Madorell (1848-1923), nascut a l’Hospitalet el 10 d’agost de 1848, fou mestre a la ciutat durant 43 anys.

Havia obtingut una plaça de magisteri en propietat a Barcelona, però el seu desig era exercir a l’Hospitalet. Com la categoria de la plaça a la vila d’Hospitalet tenia una classificació inferior va renunciar a drets i va descendir dos graus en l’escalafó. Així l’agost de 1880 ocupà la plaça que va deixar vacant el seu oncle Joan Madorell i Badia.

Formava part d’una nissaga de mestres. A més del seu oncle, també van exercir aquesta professió el pare d'aquest, Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll, mestre de minyons entre el segle XVIII i XIX, i el seu fill Miquel Romeu i Mumany (1883-1955), que va fundar l'escola Romeu al carrer de l'Església i va ser regidor de la ciutat durant la Segona República i alcalde accidental a la Guerra Civil.

Amb motiu de la celebració del seu 70è aniversari, el 15 de maig de 1919, els veïns li van organitzar un homenatge, ja que, tot i que ja tenia edat per a jubilar-se, encara continuava exercint de mestre. De fet, no va deixar la seva tasca pedagògica fins la seva mort, el 1923. 

L’Ajuntament es va afegir a aquest homenatge, i va acordar en Ple uns dies més tard, el 6 de juny, nomenar-lo fill predilecte i posar el seu nom a un dels carrers de la ciutat.

Segurament va fer classes als alumnes que veiem en aquesta imatge (ca. 1910), al costat de l'edifici del Ajuntament, en els baixos del qual estaven les escoles municipals.

AMHLAF0000641

AMHLAF0000642

AMLH 101_Actes del Ple_19190606_OR

AMHLAF0000673

L'Escola de Mar

L’Escola de Mar de l’Hospitalet fou projectada per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt, estava ubicada a la platja de Castelldefells i va servir per fer-hi les colònies escolars d’estiu durant la II República.

A la seva inauguració, que es va celebrar el 17 de juliol de 1933, va assistir l’arquitecte juntament amb les autoritats, mestres i premsa barcelonina.

En aquesta altra fotografia es pot veure a tots els assistents amb un grup de nens que van poder gaudir de les noves instal·lacions.

AMHL 101 AF 0000994 /a.Merletti, Alessandro

AMHL 101 AF 0000995 /a.Merletti, Alessandro

Rècord Guinness

Obtenir un rècord Guinness amb una fila de “duros”? Una fila de tipus forts i amb caràcter? No, una fila de les antigues monedes de cinc pessetes conegudes com a “duros”.

Això és el que es van proposar els alumnes de BUP de l’Institut de Bellvitge un diumenge del mes de març de 1987.

I ho van aconseguir?

Per la informació de la premsa del dia següent sembla que SÍ!!!

39.087 monedes!!!

909 metres!!!

195.4354 pessetes!!! (pel viatge fi de curs a Roma)

L’anterior rècord, dels estudiants de Farmàcia de la Universitat de Navarra, estava en 34.594.

AMHLCA0005060

Cursos de llengua catalana

Al tardofranquisme, a partir de l’any 1967, la Diputació de Barcelona decideix organitzar uns cursos d’ensenyament de la llengua catalana, en col·laboració amb diversos ajuntaments, en biblioteques i centres escolars.

A L’Hospitalet els primers cursos es van realitzar del 19 febrer al 19 de juny de 1968 a dues biblioteques, dependents de la Diputació, tal com podeu veure al cartell anunciador. Una situada a l’edifici de l’Ajuntament i l’altra a la plaça Espanyola. (AMHL_CA_0001727)

La proposta la va fer la Diputació el dia 9 de gener (no hem localitzat la carta) i en data de 25 de gener l’Ajuntament l’accepta, proposa les biblioteques com a lloc idoni i assumeix l’encàrrec de buscar el professorat. (AMHL_101_P100_1968_01_001)

Amb data 9 de febrer, el Tinent d’Alcalde de Cultura, Vicente Capdevila, envia cartes a les escoles nacionals i privades fent difusió de les aules per si hi ha mestres interessats a assistir-hi. (AMHL_101_P100_1968_02_001)

Els cursos degueren tenir una certa ressonància perquè l'Ajuntament de Gavà al setembre envia una carta demanant informació sobre aquests. (AMHL_101_P100_1968_09_001)

Juntament amb aquest document també està la resposta de l’Ajuntament de L’Hospitalet explicant el procediment per a poder fer les classes a les escoles nacionals.

Tots els documents es poden consultar al nostre portal d'imatges.

Cruïlla entre el carrer Enric Prat de la Riba i l'avinguda Fabregada

En aquesta imatge podem veure la cruïlla entre el carrer Enric Prat de la Riba i l'avinguda Fabregada l'any 1964.

La fotografia pertany a l'expedient de construcció d'un bloc de pisos que es alçar al solar de la cantonada que es veu buit.

Si observem a través de Google Maps l’indret actualment, podem comprovar que ha canviat força!

Per últim, si us hi heu fixat, a la imatge veiem un rètol de propaganda de la botiga "Muebles Ginesta".

En aquesta altra fotografia podeu veure el local que aquesta botiga tenia al número 4 de la Rambla Just Oliveras l'any 1960.

AMHL_101_C411_1964_00587_0022_foto

AMHL_101_C411_1960_0044_0015

Edifici de la Rambla Just Oliveres nº 12

Us sona aquest edifici? Encara existeix, està a la Rambla Just Oliveras, a la cantonada amb el carrer Barcelona.

La fotografia és de l'any 1961, però actualment no té el mateix aspecte. Compareu amb la foto de Google Maps.

La planta baixa va ser construïda el 1912 a petició d'Agustí Saltó Vilanova i Cristina Horta Estruch. El mestre d'obres fou Mariano Tomàs i Barba.

El 1924 Andreu Malet Solé va afegir-hi dos pisos, deixant la casa tal com es veu la imatge.

El 1961 Jaume Campreciós Pujol va reformar l'edifici i va alçar-hi un tercer pis. I així ha arribat fins els nostres dies.

Si hi passeu per davant podreu comprovar que als balcons i a les finestres encara s'hi poden observar detalls originals.

AMHL_101_C411_1961_00112_foto1

50è aniversari de la Coral Xalesta

La Coral Xalesta celebra aquest any el seu 50è aniversari. 

La coral es va fundar a l’Hospitalet l’any 1973 per un petit grup d’amants de la música coral, sota la direcció de Joaquim Miranda, que va ser el seu director fins l’any 2017. Actualment la dirigeix Pol Pastor Sabaté.

El seu repertori va des de la música tradicional catalana, amb la que van iniciar la seva trajectòria, fins a obres d’autors més contemporanis, passant pel grans compositors de la música culta (Bach, Mozart...).

La coral està formada per una quarantena de cantaires, però al llarg del cinquanta anys de la seva història n’han format part més de dos-cents cinquanta.

Us mostrem una fotografia dels seus inicis

AMHLAF0039005

Les primeres piscines cobertes de l'Hospitalet

El 15 de juny de 1973 s’inauguren les primeres piscines cobertes de l’Hospitalet.

Formaven part del complex poliesportiu que es va construir al Col·legi Sant Josep Obrer de Pubilla Cases.

La piscina tenia una mida de 25 metres, i n’hi havia una altra infantil. Les instal·lacions es completaven amb pavelló poliesportiu, gimnàs, pista de minibasquet i basquet i meses de ping-pong.

L’acte d’inauguració de la piscina i de la resta de l’equipament va estar presidit per l’alcalde, Vicente Capdevila, i la benedicció la va fer el pare Antonio Cunill de Vic.

La germana Amelia Vivar, amb paraules emocionades, en nom de la congregació de les Serves del Sagrat Cor de Jesús, que regentava i regenta l’escola, va oferir les noves instal·lacions a la ciutat.

Si voleu mirar les fotografies de la inauguració cliqueu aquí.

Al Butlletí d’Informació Municipal va aparèixer una crònica.

AMHL_907_0046_19730401_078

El 9 de novembre de l’any següent s’inaugurarà la segona piscina coberta, en aquest cas ja dins del recinte de les instal·lacions esportives municipals.

Repàs de clubs esportius històrics de L'H

A les nostres xarxes socials (Instagram, Twitter i Facebook) vam fer un repàs de documents i imatges referents a clubs esportius històrics de la ciutat. Aquí en teniu un resum.

La primera entitat esportiva de la ciutat va ser el club de futbol Hospitalenc Sporting Club, fundat el 1909. Però la primera competició esportiva de la qual és té constància és una cursa ciclista que es va celebrar l'any 1910.

El segon equip de futbol de la ciutat va ser el Club Deportiu Torrassenc (1917), i posteriorment durant els anys 20 i 30 es van anar multiplicant les entitats que practicaven aquest joc: l'Athlètic Club Eularienc (1921), el fugaç Centre de Sports de Collblanc (1923), el Futbol Club Marina (1927), la Unió Athlètic Club de Collblanc (1931), el Futbol Club Llibertat (anys 30).

Pel que fa al bàsquet, el 1928 el Centre Catòlic va començar els seus passos en la pràctica d'aquest esport, i l'any següent es va fundar l'Athlètic Basket Júniors (que després de la Guerra Civil va canviar de nom i avui en dia encara existeix: és el Club Bàsquet L'Hospitalet).

També ens vam fixar en els escuts de les entitats. A la dècada de 1930 n'hi va haver de molt originals, com els del Club Billar L'Hospitalet, el Club Ciclista de L'Hospitalet i el Club Ciclista de Collblanc.

I els escacs? També són un esport i també tenen una llarga història a L'H! El 1927 el Grup Excursionista Saltadiç, del Casino del Centre, va crear una secció d'escacs. I ben aviat, el 1930, es va crear el Club d'Escacs Hospitalet.

Per últim, també ens hem fixat en el tennis. Als anys 20 es va fundar el Lawn Tennis Joventut, i a l'Arxiu conservem una fotografia datada entre 1921 i 1922 on s'hi veuen dones jugant a tennis. És destacable perquè costa trobar imatges d'aquella època de dones practicant esport, ja que malauradament no era una fet gaire ben vist.

La imatge que us adjuntem aquí al costat és d'uns nens de l'equip de futbol torrassenc i està datada de la dècada de 1930. Podria tractar-se del camp que estava situat en el triangle format per la Carretera de Collblanc, la Riera Blanca i la Travessera de les Corts. Però no tenim clara aquesta ubicació, ja que el Club Deportiu Torrassenc va jugar a diversos camps: en sabem d'un situat al c/ Mare de Déu dels Desemparats entre els carrers Joventut i Llançà, i un altre entre el carrer Badal i Riera Blanca.

Si us interessa la història de l'esport a L'H, us recomanem el llibre d'Enric Gil: "Repetició de la jugada. Història social de l'esport a L'Hospitalet".

UNA FUGIDA DE PEL·LÍCULA: 85 anys de la gesta d’Antoni Blanch

El desembre del 2021 es van complir 85 anys de la gesta aconseguida per l’aviador hospitalenc Antoni Blanch Latorre i el mecànic Evaristo Carballeira López. El 1936 van protagonitzar un fugida de pel·lícula per passar-se al costat republicà durant la Guerra Civil.

Al desembre de 1936 ja feia uns mesos que s’havia produït el cop d’estat feixista i la Guerra Civil espanyola havia començat. El pilot d’avió Antoni Blanch Latorre es trobava destinat a Ceuta, i per tant, a les ordres dels militars colpistes.

El 15 de desembre de 1936, aprofitant que el seu hidroavió va rebre l’ordre de dirigir-se a Algesires per protegir un comboi nacional amb càrregues de profunditat contra submarins, l’Antoni i el mecànic Evaristo Carballeira López van decidir segrestar l’aparell per arribar a territori republicà i incorporar-se a les files lleials al govern legal.

En ple vol van matar a l’altre pilot, l’alferes José María Moreno Mateo-Sagasta, que es negava a cedir el control de l'aparell. A l’arribar a Màlaga van entregar l’avió als militars republicans i van ser tractats com uns herois per les autoritats i per la premsa, tal com veiem en diversos diaris del moment.

Malauradament, uns mesos més tard, el 13 de març de 1937, mentre intentava repel·lir un atac aeri a Madrid contra l’aeròdrom d’Azuqueca de Henares, l’aparell de l'Antoni va ser abatut per l’aviació italiana. El famós pilot hospitalenc va morir perquè no se li va obrir el paracaigudes.

Tal com veiem en un document conservat a l’Arxiu, el 20 de març de 1937 l’Ajuntament de L’Hospitalet va retre un últim homenatge al valent aviador.

Tribu Navajos contra Fanal Roig

Estem al gener de 1935, fa fred, però tot i així dos equips s'han reunit al camp de Can Nyac per disputar un interessant partit de futbol.

Tribu Navajos i Fanal Roig eren dos equips de futbol amateur de l'Hospitalet. No tenim gaires referències sobre ells, però aquest document ens aporta moltes dades.

És l'acta del partit que van disputar al camp de Can Nyac el 13 de gener de 1935. El document també inclou un retall de premsa amb les alineacions i una petita crònica.

La primera part va acabar amb empat sense gols, però al final del partit el resultat va ser 3-0 a favor dels Navajos. Van marcar: Marian Corominas (en una jugada molt difícil), Enric Roqueta i Josep Algueró. Els vencedors van acabar tan contents que van decidir signar tots l'acta del partit, juntament amb l'entrenador Santiago Torres i l'àrbitre Josep Rossell.

Per cert! L'autor del primer gol (que devia ser un golàs), en Marian Corominas, rebia el sobrenom de "Trotsky".

El document al Portal d'Imatges: AMHLCA0004253

Més imatges de barris que celebren la seva Festa Major!

El carrer Xipreret és un dels que sempre s'han engalanat per celebrar la Festa Major del Centre. Al Portal d'Imatges en tenim fotografies des dels anys 30, com aquesta imatge de l'estudi Company Fotògraf realitzada a la dècada de 1980.

Reviseu l'Instagram, el Twitter i el Facebook per veure més fotografies dels barris de L'Hospitalet.

I recordeu que també podeu fer més cerques al Portal d'Imatges!

Can Rifà

A l’actual núm. 55 del carrer de Sta. Eulàlia estava la fàbrica de Can Rifà, dedicada als filats de cotó.

El propietari era Jacint Rifà i Munt, empresari tèxtil que tenia fàbriques a Malards (Osona) i Vallbona d’Anoia. La fàbrica va estar en funcionament des de 1912 fins els anys seixanta del segle passat. El 1929, segons dades del cens obrer, tenia 137 treballadors.

L’edifici va ser enderrocat per a construir pisos.

A la fotografia (c. 1950-1955) podem veure als treballadors i treballadores a la porta de la fàbrica.

AMHLAF0004090

La Caserna de la Remunta

La Caserna de la Remunta era una antiga casa pairal que va ser construïda l’any 1691.

El 1868 l’exèrcit la compra juntament amb les 8,5 hectàrees de terreny que l’envoltaven. Des de llavors fins els anys 90 va funcionar com a dipòsit de cavalls sementals per a la cria i cura dels cavalls de l’exèrcit. Les instal·lacions annexes a la masia es va construir l’any 1886 i estaven destinades a quadres, infermeria veterinària, ferreria...

La masia és de planta basilical amb coberta a quatre aigües al cos central i a una sola als dos costats. El costat dret presenta adossada una terrassa. A la façana principal hi ha tres obertures en planta baixa, i tres més al primer pis, però la porta principal es troba situada al centre del primer pis i s'hi accedeix mitjançant una escala doble.

Aquí podeu veure una fotografia d’un carruatge a la caserna durant una exhibició el 1972.

AMHLAF0000390
AMHLAF0000391
AMHLAF0158953
 

Can Pau Durban

Can Pau Durban era una de les moltes masies que hi havia a l’Hospitalet de la primera meitat del s. XX. Estava situada al barri de la Marina. Actualment ja no existeix. Va ser una de tantes masies que es van enderrocar amb el creixement urbanístic de la ciutat.

En aquestes fotografies (AMHLAF0000749, AMHLAF0000751, AMHLAF0000761) de la dècada de 1950 podem veure la labor del pagesos fent pallers. Aquestes construccions eren utilitzades com a mètode d’assecat i com a emmagatzematge del fenc o la palla, els quals s’anaven amuntegant al voltant d’un pal central de fusta. Aquesta pràctica es va substituir per les bales d’emmagatzematge.

Com a curiositat, en aquest vídeo de la Universitat de Vic es reprodueix aquesta labor agrícola: https://www.youtube.com/watch?v=79nfGtGTCkk

Consell Local de Primera Ensenyança

L’any 1920 l’Hospitalet té una població d’uns 12.300 habitants. Una dècada més tard aquest número ha augmentat fins els 37.000. Al 1936 serà de més de 48.000.

Degut a aquest fort creixement demogràfic, l’Hospitalet, al llarg d’aquests anys, pateix un dèficit de places escolars per a tots els infants, fills de la immigració, que hi anaven arribant. El número d’aules anirà tenint un augment progressiu des de les 18 aules abans de l’arribada de la República, fins les 49 del curs 1935-36, però resultaven insuficients.

Us mostrem un cartell de l’any 1933 on s’anuncia que es tanca temporalment el procés de matriculació a les escoles públiques. El dia anterior, 18 de setembre, el Consell va acordar redactar aquest cartell per donar compte a la població d’aquesta situació.

El Consell Local de Primera Ensenyança, que tenia, entre altres atribucions, la tasca d’escolarització, estava format per un representant de l’Ajuntament, en qualitat de president, una mestra i un mestre, una mare i un pare, i el metge municipal.

AMHLCA0001478

Can Casas

Al número 54 del carrer Major podem admirar Can Casas (construïda el 1904), edifici modernista encarregat per Macari Golferichs, important comerciant de fusta exòtica, que també era propietari de la casa ubicada al xamfrà de Gran Via amb Viladomat, a Barcelona, que actualment és el Centre Cívic Can Golferichs.

A la façana de l’edifici destaca la ceràmica com element principal, amb tonalitats blau, groc, verd i blanc, sobre el marró del mur construït amb maó vist. Les finestres són d’arc esglaonat i estan agrupades de dues en dues.

A Can Casas, també coneguda com “El Ateneíllo” (en homenatge a la famosa tertúlia que va organitzar Rafael Barrades als anys 20 del segle passat), durant un temps, van compartir seu el Cine Club l’Hospitalet, el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Associació d’Amics de l’Òpera de l’Hospitalet.

A la fotografia, dels anys setanta, observem l’estanc-papereria que hi havia llavors als seus baixos comercials.

AMHLAF0024006

La Granvia de l'Hospitalet

Dins del projecte d’Ildefons Cerdà per a l’eixample de Barcelona estava projectat prolongar el que després seria la Gran Via de les Corts Catalanes (en aquell moment calle de Cortes) fins el riu Llobregat. 

En aqiesta carta de l’alcalde de Barcelona, amb data 15 de gener de 1887, dirigida al seu homòleg de l’Hospitalet de Llobregat li sol·licita autorització per a que els tècnics del seu ajuntament puguin traçar les línies que deurà seguir la prolongació del carrer i la partió que afectarà als terrenys de veïns del nostre municipi.

Fins a finals de la dècada de 1920 no es van iniciar les obres per a la seva obertura.

Des de 2006 aquesta enorme via (des del Bessos al Llobregat), al seu pas per l’Hospitalet, té el nom de avinguda de la Granvia de l’Hospitalet.

AMHL 101-E-E100-1887_31

Primera flota d'autobusos

La primera flota d’autobusos de l’Hospitalet es va crear el 1921. L’empresa la va fundar la família Oliveras (Just Oliveras fill va ser alcalde de la ciutat en diferents períodes entre 1916 i 1931).

Va començar amb la ruta entre Hospitalet i Barcelona, des de la plaça de la Vila fins a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya.

Per a més informació podeu consultar el treball de recerca “El transporte público en Hospitalet de Llobregat”, disponible a la web del Museu de l’Hospitalet.

Cinematògraf Robert

El primer cinema de l’Hospitalet es va obrir al saló-teatre del Cafè Cal Carreter (carrer Major 89, posteriorment 109) l’any 1907. El seu nom era Cinematògraf Robert.

El propietari del cafè era Joan Monrós Ràfols, però la comunicació enviada a l’Ajuntament, amb data 22 de març de 1907, anunciant l’obertura del cinema la signa un tal C. Argelich Coll.

Si observem amb detall a la fotografia (ca. 1910-1925) els cartells de la façana de l’edifici podem veure la programació d’aquells dies escrita amb guix. En un altre cartell veiem que una de la pel·lícules projectada era “Miguel Strogoff. Correo del Zar”.

En aquest altre document podeu veure una de les programacions, la del 8 de maig de 1912

Commemoració del primer aniversari de la Segona República

Per commemorar el primer aniversari de l’adveniment de la Segona República, la Comissió de Govern, amb data 5 d’abril de 1932, proposa, tenim en compte “la situació no masa planera de l’hisenda municipal i la fonda crisi per que atravesen moltes families obreres de la localitat”, no fer festes al carrer i  repartir queviures a les famílies necessitades i als obrers en atur, segons l’oferiment de l’industrial Sr. Francesc Muntané. No obstant, la Comissió de Govern no descarta també fer algun acte públic de celebració per “fer mes palessa l’adhissió del poble al fet que’s conmemora”. 

Aquesta proposta va ser aprovada pel Ple de l’Ajuntament dos dies més tard, el 7 d’abril.

AMHL 101 U-U100-1927-1942_34

L'enderroc de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida

Com a conseqüència del cop d’estat contra la República, el 19 de juliol de 1936 a la tarda es van cremar diversos edificis de l’Hospitalet. Entre ells l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida, construïda el 1579, i la casa parroquial o rectoria (l’edifici de galeria porxada de l’esquerra que es veu a la fotografia).

Al ple de 5 d’agost de 1936 s’acorda procedir a l’enderroc de l’edifici de la rectoria, ja que “pel seu estat de ruïna, constitueix un perill per la seguretat dels vianants, i per altres raons que indica l’arquitecte municipal en el seu informe.” També es requereix als inquilins de les botigues de la casa parroquial per a què, “en el termini de vuit dies, procedeixin al seu desallotjament, i per a que les deixin lliures i expedites a disposició de l’Ajuntament per a procedir al seu enderroc.”

Consta a l'arxiu un dictamen de l’arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, amb data 7 d’agost de 1936, de la inspecció de diversos edificis afectats pels fets de juliol. De la rectoria diu que ja va fer el dictamen oportú, per al seu enderroc. De l’església diu que, “estan tancada, no representa cap perill, per lo què no cal efectuar cap obra de moment.”

Però adjunta a aquest dictamen hi ha una certificació del secretari de la sessió de la Comissió de Govern del 19 d’agost de 1936: “S’acorda, vistos els requeriments formulats pel Comitè Local de Milícies Antifaxistes, i l’informe de l’arquitecte municipal, procedir a l’enderroc de l’església i campanar, donat el seu estat actual, que no ofereix cap garantia de conservació.”

Finalment, l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida va ser enderrocada a finals d’agost de 1936. L’actual temple parroquial va ser construït entre 1939 i 1947. L'autor del projecte va ser Manuel Puig i Janer.

Ponència de Floreal Ocaña Sánchez sobre l'Escola Nova Unificada

Floreal Ocaña Sánchez, un dels fundadors de l’Escola Moderna de la Torrassa, va presentar a l’octubre de 1936 una ponència sobre el Pla General d'Ensenyament Primari de l'Escola Nova Unificada. Aquest pla d'ensenyament és un programa pedagògic enquadrat dins del moviment racionalista d’educació que es va iniciar amb la creació de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.

Aquest programa pedagògic conté els següents epígrafs:
- Horari
- Programa escolar
- Orientacions psicopedagògiques
- Premi i càstig
- El mestre i l'escola
- Coeducació escolar
- Escola unitària
- L'escola graduada
- L'escola a l'aire lliure
- Escoles d'anormals
- Local i material de l'escola
- Biblioteca escolar
- Textos escolars
- Organització del professorat
- Associació escolar
- Bilingüisme
- Explicació
- Apèndix

AMHL_902_057_1936_001


Convocatòria de vaga general a l'agost de 1903

El 3 de d’agost de 1903 hi ha convocada una vaga general a Barcelona. Dos dies abans arriba a l’Ajuntament un telegrama del governador demanant que s’informi “si en ese termino municipal se nota agitación elemento obrero”. El dia mateix dia de la vaga arriba un segon telegrama comunicant que “Esta mañana han comparecido a sus trabajos todos los obreros presentando la Capital su aspecto ordinario, tanto en fábricas, muelles, transportes y demás quehaceres, sin que se halla registrado incidentes alguno de importancia y tenido que intervenir Guardia Civil o Policía que por precaución estaban distribuidos para conservación orden”. Amb un “satisfactorio resultado” acaba el telegrama. La convocatòria de vaga no ha estat secundada pels treballadors. La vaga general no ha tingut èxit.

AMHL_101_V100_1903_32

"Electra" de Benito Pérez Galdós

El 30 de gener de 1901 s’estrena a Madrid “Electra”, un drama anticlerical de Benito Pérez Galdós.  L’obra suposa un gran èxit, inesperat per a l’autor, que provoca una reacció indesitjable d’atacs contra diferents ordes religiosos. A l’Arxiu tenim una carta, amb data 6 d’abril, del representant dels drets de propietat de Pérez Galdós demanant a l’Ajuntament que es suspengui qualsevol representació de l’obra. Juntament amb aquesta carta tenim un esborrany de la carta que va enviar l’ajuntament a les “Sociedades del Centro, Ateneo, Nueva Harmonia y Coral Campestre” demanant que no es permeti la representació d’“Electra” als seus teatres.

AMHL_101_V100_1901_12_001

La casa de la Madame (1)

Coneixeu la casa del número 145 del carrer Llobregat, a la Torrassa?
Avui en dia l'utilitzen les entitats Fundació Akwaba i Associació Educativa Itaca, però té una llarga (i misteriosa) història. Tal com hem fet a les nostres xarxes socials, la narrarem des del present fins als seus orígens.

L'edifici està cedit per l'Ajuntament a entitats sense ànim de lucre des de 1982, quan el Grup Ítaca i l'Agrupament Escolta Canigó van fer una proposta de rehabilitació. Però abans, la bomba...

El 17 de febrer de 1979, al vespre, un artefacte explosiu va esclatar davant la casa. Per sort, només va provocar danys materials. La casa estava deshabitada, però fins feia ben poc havia estat caserna de la Guàrdia Civil.
Era una època convulsa: el mateix dia de l'explosió s’havien atracat dos bancs a la ciutat i uns dies després es va assassinar un Guàrdia Civil a Pubilla Cases.
Tal com es veu en algunes imatges, a sobre de l'entrada del pati hi havia una torreta de vigilància.

A més de sobreviure a una bomba, la casa (que aleshores era el número 135) també va sobreviure a un projecte d'enderroc per fer-hi un nou edifici. Va ser l'any 1965, quan es va elaborar un projecte de construcció d'una nova caserna de la Guàrdia Civil. L'edifici també havia d'acollir la tinença d'alcaldia de Collblanc, una biblioteca i habitatges de renda limitada.

El projecte no va prosperar. L'edifici va estar destinat a caserna de la Guàrdia Civil des de 1948 fins 1978. Ho sabem perquè a l'Arxiu conservem la documentació de 1948 que registra que l'Ajuntament va comprar la casa per 250 mil pessetes a Maria Girbau i Tomàs Llovet.

En els documents s'explica que, abans de comprar-la, l'Ajuntament ja l'ocupava de lloguer. I també que la casa funcionava com a "guarderia infantil de Collblanc".
Des de quan era una llar d'infants? Qui eren el Tomàs Llovet i la Maria Girbau?

De la mateixa manera que avui en dia aquesta casa acull activitats per a nens i nenes, la documentació que conserva l'Arxiu ens mostra que als anys 40 ja havia estat un espai per a infants anomenat "Guardería Infantil Correa Veglison".

També sabem que el 1945 hi vivia el metge Juan Cosp Caminal, empleat municipal. I el 1940 hi apareixen empadronats dos mestres que s'ocupaven de la llar d'infants: la barcelonina Rosa Llenas (o Planas) Bou i l'italià procedent de Sonnino (Roma) Donato Ruffo Manecone (o Rulfo Morecone).

Entre 1939 i 1948 l'Ajuntament va subvencionar aquesta llar d'infants i pagava el lloguer de la casa a en Tomàs Llovet. El nom "Correa Veglison" fa referència al militar falangista que fou governador civil de Barcelona i que visità Collblanc el 1941.

En Tomàs Llovet i la Maria Girbau eren els propietaris de la casa als anys 40, així consta als llistats de l'impost de la Contribució Urbana. Però en algun document també apareix el nom de "Rosa Passorieu". És un error? També va ser propietària del núm.145 del carrer Llobregat?

Segons testimonis recollits als anys 80, durant la Guerra Civil la casa podria haver estat usada per un sindicat. A dia d'avui, a l'Arxiu no s'ha trobat cap document que ho corrobori.
I un nou gir de guió: fulls padronals de 1936 indiquen que era una... caserna de la Guàrdia Civil!

Doncs sí: abans de la Guerra i de ser guarderia, ja havia estat ocupada per Guàrdies Civils. Anteriorment, al Padró d'Habitants de 1930, sí que hi apareixen vivint els "famosos" Tomàs Llovet i Maria Girbau (que també surten al plànol parcel·lari de l'època).

Van ser ells dos els constructors? Quan es va fer?

La casa de la Madame (2)

Continuem amb la història de la casa del carrer Llobregat! La documentació de l'Arxiu ens indicava que als anys 40 en Tomàs Llovet i la Maria Girbau n'eren els propietaris, però en algun document també apareix el nom d'una francesa anomenada Rosa Passorieu (o Passarieu).

El 1933 una tal Rosa Passorieu Salaire va demanar una llicència d'obres per construir una caseta al carrer Montseny. L'interessant és que declarava que ella vivia al carrer Llobregat... us imagineu a on, oi? Sí, a l'actual adreça del carrer Llobregat, 145. En aquells moments la casa tenia els números 135-137.

La Rosa visqué a la casa del carrer Llobregat des de 1924 (surt al Padró amb el seu marit, l'Eusebi Noè Novell) fins a principis dels anys 30, quan es traslladà a la caseta que es va fer al carrer Montseny (on hi apareix inscrita fins el 1945). Un altre canvi de numeració: el 1924 la casa tenia el número 119.

En algun moment la Rosa va traspassar la casa a en Tomàs Llovet i la Maria Girbau. Està clar que ella en va ser propietària abans que ells. Els registres fiscals els relacionen. Van ser l'Eusebi i la Rosa els constructors de la casa 145 del carrer Llobregat?

L'Eusebi Noè i la Rosa Passorieu eren un matrimoni que vivia a Barcelona. Testimonis dels anys 80 explicaven que ells van construir la casa i que ella tenia mala fama perquè era una "Madame". I no només per ser francesa, sinó perquè deien que regentava un bordell. Seria un rumor fals o era cert?

El 2 de març de 1917 l'Eusebi i la Rosa van comprar un terreny de 524 metres quadrats al carrer Llobregat. El solar contenia una caseta de planta baixa, on fins llavors hi vivia en Ramon Ferran i la seva família. I atenció al nou canvi de numeració (sí, un altre cop!): aleshores allò era el número 91 del carrer Llobregat.

El 1920 l'Eusebi va demanar construir una quadra i un mur amb reixa en aquest solar. A les llicències d'obres va indicar que residia a Barcelona, al carrer Carabassa, 4. I sabeu què hi havia en aquesta adreça? El que ve a continuació us sorprendrà (sempre havíem volgut dir aquesta frase).

La fabulosa "Guía Nocturna de Barcelona" de principis del segle XX, consultable a la Biblioteca Digital de l'Arxiu Històric de Barcelona, conté uns llistats de "Direcciones que se buscan". A l'apartat de "Casas de 5 pesetas" veiem que hi havia un bordell anomenat "La Rosa" al carrer Carabassa, 4 de Barcelona (pàgina 30 del PDF). És just on vivien la Rosa Passorieu i l'Eusebi Noè. I on ell també hi tenia un negoci de venda de carros i cavalls. Per tant, els rumors sobre la Madame eren certs!
Però el 1924 van vendre la caseta i la meitat del solar del carrer Llobregat...

La caseta, que seria l'actual núm. 147 del carrer Llobregat, va ser enderrocada l'any 1964. El 1924 l'havien venut a en Francesc Cabanes, però la part del solar que correspon al núm. 145 seguia en mans de l'Eusebi i la Rosa.

El mateix 1924 apareix al Padró en Francesc Cabanes a la caseta, i a l'habitatge del costat hi surt inscrit el matrimoni Noè-Passorieu. Per tant, hi havia un habitatge a l'actual 145 i hi vivia la Madame amb el seu marit.
A l'Arxiu conservem llicències d'obres de l'Eusebi Noè per fer una quadra, un mur, un clavegueró... però cap permís per fer la casa que observem en l'actualitat. És estrany que per l'edifici no hi hagi llicència i plànols. Si no fos que...

Que aprofitessin una altra llicència! El 1923 l'Eusebi va demanar alçar un edifici de dues plantes que sembla que no es va fer mai. Segurament van canviar el projecte sense presentar nous plànols, aprofitant que també era una casa de dos pisos.
Una fotografia de la plaça Espanyola dels anys 30 mostra que la casa del 145 ja existia i no hi ha rastre de l'edifici projectat el 1923. En una altra imatge, de 1961, veiem els baixos que hi havia a la cantonada del carrer Montseny i, al darrere, la casa.

No sabem com la Rosa Passorieu, nascuda el 1872 a Montpezat d'Agenais (sud de França), va esdevenir la Madame del carrer Carabassa. Però sabem, gràcies als documents de l'Arxiu, que cap el 1923 va construir amb l'Eusebi Noè aquesta casa que tantes històries va tenir... i encara té!

La Carpa de Can Serra

En aquesta fotografia veiem l'estructura anomenada "Teatre Popular Portàtil", que va estar ubicada al barri de Can Serra als anys 70 i va ser coneguda popularment com "la Carpa".

Però, aquest edifici que es veu al fons, és de Can Serra?

L'actual Plaça de la Carpa porta aquest nom perquè entre 1969 i 1976 hi va estar instal·lat aquest equipament cultural.

El 1969 el Teatre Popular Portàtil va rebre la visita del ministre franquista Manuel Fraga. Al Portal d'Imatges hi trobareu diverses fotografies de la Carpa, no us les perdeu! I comprovareu que l'edifici de la imatge no apareix en cap més fotografia...

El 1972 una ventada molt forta va malmetre la Carpa i el teatre ja no va tornar a funcionar. L'estructura es va traslladar al Parc de Can Buxeres el 1976.

Mireu aquesta fotografia, quin aspecte tenia la Carpa als anys 80! Però la imatge de la qual parlem tampoc és de Can Buxeres...

Si torneu a observar la fotografia potser algú reconeixerà que es tracta d'una plaça de la ciutat de la Corunya, a Galícia.

Es tracta d'una imatge capturada l'any 1966, d'abans que la Carpa s'instal·lés a l'Hospitalet, i la plaça que s'hi veu és la de María Pita, lloc on està ubicat l'Ajuntament de la Corunya.

La "Sagrada Família" de l'Hospitalet?

L'església nova de Santa Eulàlia de Provençana es va construir als anys 50. Abans però, ja hi va haver un projecte per fer un nou temple al costat de la petita església medieval.

El 1923 el capellà de Santa Eulàlia, amb el suport del Bisbat de Barcelona, va sol·licitar a l'Ajuntament permís per construir un nou temple pel barri, ja que l'antiga església s'havia quedat petita. L'arquitecte que va fer el projecte era Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí.

A l'Arxiu conservem l'expedient on l'Alcalde Josep Muntané i la comissió d'Hisenda de l'Ajuntament aprovaren el permís i acordaren participar-hi amb una donació. El podeu trobar digitalitzat al Portal d'Imatges.

El 25 de novembre de 1923 es va posar la primera pedra del temple. Però malauradament, després de fer-se els fonaments, les obres es van aturar i el projecte no s'arribà a fer realitat mai.

Qui sap si hauria pogut ser "la Sagrada Família" de L'Hospitalet...

Nadal amb fotografies històriques

Durant aquest Nadal passat hem aprofitat per fer un recull de fotografies històriques. Per un costat vam veure com va ser la gran nevada de 1962 a L'Hospitalet, i per un altre vam repassar imatges d'esdeveniments nadalencs: cavalcades de Reis, representacions dels Pastorets, curses ciclistes i festes de cap d'any.

50 anys de l'Hospital de la Creu Roja a Pubilla Cases

El passat desembre vam recordar també la inauguració de l’Hospital de la Creu Roja, situat al barri de Pubilla Cases. L’acte, “solemníssim” segons el Butlletí d’Informació Municipal de l’època, va tenir lloc el 6 desembre de 1971, però ja feia un mes que l’hospital havia començat a funcionar.

Al Portal d’Imatges podeu veure fotografies de la construcció i dels inicis d’aquest hospital. I també dels seus predecessors, com el primer Dispensari de la Creu Roja obert a Collblanc el 1910.

50 anys de les inundacions de setembre de 1971

Entre el 19 i el 22 de setembre de 1971 es van produir unes fortes pluges torrencials que van provocar el desbordament del riu Llobregat.

Es va inundar tot el delta i en alguns punts l’aigua va arribar als 3 metres d’alçada. A L’Hospitalet, la zona agrícola de la Marina va quedar totalment coberta d’aigua.

També moltes zones industrials van patir les conseqüències del desbordament. I al barri de Bellvitge, en alguns blocs l’aigua va arribar fins al segon pis! L’hospital, que estava en construcció, semblava sobresortir d’un llac.

AMHLAF0067016

Escoles de petits i grans (dels anys 30 als 80)

Amb l'inici del curs escolar hem recordat alguns episodis sobre les escoles de L'Hospitalet.

El 1937 les nenes de l'Escola Nacional núm. 27 de Santa Eulàlia reclamaven tenir una mestra fixa per poder aprendre bé. El 1978 els nens i nenes del mateix barri van sortir al carrer per exigir més professors a les escoles.

Per altra banda, aquest curs es compleixen 50 anys de la creació  l'Escola d'Adults de Can Serra. Un dels seus impulsors va Jaume Botey i Vallès. El 1938, en plena Guerra Civil, l'alcalde Rafael Domingo ja proposava crear una escola per a adults per combatre l'analfabetisme.

Trobareu fotografies i més detalls als nostres Instagram, Twitter i Facebook.

AMHLAF0111503

L'Hospitalet el 1927: "seguirá la misma suerte que sus vecinos Sans, Sarriá, etc."

Fa poc vam esmentar la “Guía Oficial de San Feliu y su Partido” de 1927, que parla dels principals pobles de la demarcació judicial que es correspon amb el Baix Llobregat, i que aleshores incloïa L’Hospitalet. A banda de promocionar negocis i indústries, què s’hi deia sobre L’H?

L’Hospitalet és el municipi que més pàgines té dedicades en aquesta guia i el més poblat: 27.808 habitants. A més, és l’únic que apareix dividit per districtes amb descripcions pròpies per a cadascun d’ells: Centre, Santa Eulàlia i Collblanc-La Torrassa.

De L’Hospitalet s’explicava: “de unos años a esta parte ha prosperado extraordinariamente, aumentando su población en forma tal que su soldadura con Barcelona es un hecho, de modo que, a no tardar, seguirá la misma suerte que sus vecinos Sans, Sarriá, etc.”

I també: “si es que viene su agregación forzosa a la capital, será uno de los pueblos que encontrará mejor preparados para recibir la transformación ciudadana, porque la vida comercial, agrícola, industrial, y hasta la cultural la ponen en condiciones de ser asimiliado fácilmente.”

Al final, no va acabar ben bé així i L'Hospitalet continua sumant anys d'història!

La cooperativa de les Vidrieries Llobregat (1921)

Avui farem una ullada a la història de les Vidrieries Llobregat, a la Torrassa. Actualment és una plaça molt concorreguda per nens i nenes que surten de les escoles. Però abans, el 1921, en aquest espai va establir-se la “Fábrica de Cristal Cooperativa Obrera”.

En aquest indústria sobretot fabricaven vidre pel servei de bars i hotels; per exemple, dissenyaven els gots de la marca Martini. El 1923 l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt va fer una ampliació per construir una sala d’actes a sobre de les oficines.

A la biblioteca auxiliar de l’Arxiu conservem la “Guía Oficial de San Feliu de Llobregat y su partido”, publicada el 1927, on hi apareixen algunes fotografies de la fàbrica i publicitat sobre el seu exemplar funcionament en forma de cooperativa obrera.

I al Portal d’Imatges podeu trobar algunes fotografies dels últims temps de la Fàbrica.

Homenatge al diputat Antoni Miracle

En els primers anys del segle XX, la relació dels diputats amb el territori al qual representaven era més estreta del que hom es podria imaginar. No en va, els homenatges a molts d’ells era una constant al llarg d’aquests anys. En aquesta ocasió, la figura homenatjada era la d’Antoni Miracle i Mercader, diputat pel districte de Sant Feliu de Llobregat i adscrit a la Lliga Regionalista. Antoni Miracle fou l’impulsor de diferents promocions de Cases Barates que serviren per aixoplugar i acollir als nous treballadors que arribaven d’arreu de Catalunya i de la resta d’Espanya. Aquestes festes d’homenatge implicaren tota la societat civil del moment, no només a polítics, sinó també a membres de la burgesia, entitats socials i culturals i membres del clergat.

AMHL 101 U-U100-1921_38

Assassinat a l'estanc del carrer Major

Són les 9 del vespre del 12 de gener de 1931. La Montserrat Vergés, propietària de l’estanc, està al menjador conversant amb un fill seu i amb en Sebastià Julià, un familiar.

Aleshores, tres individus amb pistoles entren al local i criden “mans enlaire!”. En Sebastià pensa que es tracta d’una broma i la Montserrat surt a l’establiment a veure què passa.

Dos dels lladres disparen alguns trets mentre el tercer agafa la caixa del mostrador amb la recaptació del dia: 300 pessetes en bitllets i un centenar més en monedes.

La Montserrat cau morta a terra i en Sebastià, que surt de dins, també rep un tret a l’espatlla. Tot i això, corre en persecució dels malfactors que fugen pel carrer Riera de la Creu. El soroll alerta els veïns.

Isidre Riera i Francesc Navarro, treballadors de la casa dels Oliveras, també intenten perseguir-los. Els lladres llencen la caixa amb les monedes i escapen corrent per la via dels Ferrocarrils Catalans en direcció Barcelona (encara no estava soterrada).

El toc de campanes convoca el Sometent i mobilitza a tots els veïns del Centre. Tot seguit, els Mossos d’Esquadra comencen a inspeccionar les vies i els camps de la Marina sense trobar els criminals.

En Zacaries Segarra, marit de la Montserrat, era de viatge a Santa Bàrbara, al Montsià. L’avisen i arriba de matinada. La notícia apareix a diaris com El Día Gráfico i Llibertat. L’Ajuntament obre una subscripció per oferir una recompensa a qui atrapi els assassins.

Va passar el temps i no tenim constància que mai se’ls capturés. L’Hospitalet encara no disposava de Guàrdia Urbana i només hi havia 6 Mossos d’Esquadra... per a una ciutat de 40 mil habitants!

L’estanc estava situat al carrer Laureà Miró, 15. Es tracta de l’actual número 11 del carrer Major, on avui en dia hi trobem... un estanc precisament.

Nàufrags a la vista! (1890)

El 5 d’octubre de 1890 va arribar a l’Hospitalet una carta de la delegació barcelonina de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos. Buscaven a un hospitalenc que vivia prop del mar que havia realitzat uns “heroics salvaments” els passats 12 de febrer i 8 de juliol. Es tractava de José Navarro Vidal, habitant d’un barracó situat a la desembocadura del riu Llobregat. L’associació de salvament de nàufrags volia premiar els seus valents actes.


Com a curiositat, la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos havia estat fundada recentment, el 1880. Tenia la seva seu a Madrid, vila que, com a l’actualitat i a diferència de l’Hospitalet en aquells temps, no tenia sortida al mar.

AMHL 101-V100-1890_47

Bars de L'Hospitalet

No se’ns acut un millor moment que l’estiu per començar un recull de fotografies de bars (i la seva gent) dels barris de L'Hospitalet.

Teniu una petita mostra al nostre Portal d'imatges.

Inauguració del Dipòsit Franc (1921)

Al juliol de 1921 l’alcalde de l’Hospitalet va rebre la invitació a l’acte “oficial i solemne” d’inauguració del Dipòsit Franc i d’agregació al terme de Barcelona dels terrenys afectats per la construcció d’un Port Franc.

L’Hospitalet va perdre el 40% del seu territori, així com la seva platja. A més, moltes masies amb grans extensions de conreu van ser expropiades. En aquesta foto de 1955 veiem Can Jaume de la Puda, un mas proper a la Farola.

Cal dir que el Port Franc no es va arribar a fer mai. En aquest plànol veiem com pel sud el terme de l’Hospitalet arribava fins a la costa. I al nord incloïa la zona de Finestrelles (cedida a Barcelona el 1933).

AMHL 101 E-E100-1921_03

Els dofins de L'Hospitalet (1913)

Finals de l’any 1913. Arreu de la costa barcelonina s’està vivint una crisi pesquera i s’acusa principalment els dofins com a causants dels perjudicis. L’Ajuntament rep un qüestionari de la Diputació de Barcelona per trobar la manera de combatre els dofins i millorar la reglamentació de la pesca.

No conservem el qüestionari. Però sí que tenim un esborrany amb les respostes de l’Alcalde! Hi havia dofins a la costa de L’Hospitalet?

L’Alcalde confirmava que els dofins també causaven danys als pescadors de L’H i apostava per empresonar-los en almadraves, matar-los i cremar-los per fer-los servir a les fàbriques de guano.

A principis de 1914 la Diputació va tornar a escriure a l’Alcalde. Es decideix demanar mesures al Ministeri de Marina per perseguir i exterminar els dofins o roasses (el dofí mular). A més, la Diputació estableix que es donaran 500 pessetes als qui capturin els primers 200 dofins, a raó de 2,5 ptes per cada exemplar.

AMHL 101 Q-Q300-1913_45_001

AMHL 101 Q-Q300-1914_41_001

Circular del Govern Civil de la Província de Barcelona demanant si la imatge del rei està col·locada al Saló de Sessions de l'Ajuntament (1880)

L'any 1880 hi havia una llei municipal que obligava que la imatge del rei presidís el Saló de Sessions de l'Ajuntament. Per aquest motiu, el Govern Civil de la Província de Barcelona va enviar una circular a l'Ajuntament demanant si tenien la imatge col·locada i que, si no era així, ho havien d'esmenar-ho en quinze dies si no volien rebre una multa.

Al marge s'observa una anotació que esmenta que es va contestar afirmativament.

AMHL 101-U-U100-1880_49

Emilio de la Cuadra Albiol

El 1902 la caserna militar de la Remunta va passar a ser un Dipòsit de Sementals de l’exèrcit. I entre 1918 i 1921 Emilio de la Cuadra Albiol en va ser el comandant.

Durant aquests anys van ser molts els conflictes entre obrers i patronal, i Emilio de la Cuadra va actuar com a mediador per pacificar la situació, tot guanyant-se el nomenament de fill adoptiu de L’Hospitalet.

Però potser és més conegut perquè el 1898 va fundar una empresa d’automòbils. Primer volia crear cotxes elèctrics, (ja havia construït una central elèctrica a Lleida), però els problemes tècnics van fer que el negoci es decantés cap els vehicles de benzina. Sembla que en l'actualitat encara hi ha una Cuadra que corre!

Podeu trobar més informació a aquesta biografia de Diego Quirós Montero publicada a la página web de la Academia de las Ciencias y Artes Militares

Vi il·legal i persecucions de matinada (1908)

Bartolomé Pol, síndic del Gremi de Vins de Totes les Classes, envia aquesta petició a l'alcalde de l'Hospitalet perquè demani al jutjat una autorització per entrar a registrar una casa particular.

Des del Gremi informen que un agent seu, Benito Prats, ha perseguit un carro que transportava vi il·legalment, i que a dos quarts de cinc del matí el carruatge s'ha refugiat a Cal Quico, una casa situada a la zona de la Marina i habitada per Francisco Carbonell Casas.

Possiblement es tracta de Cal Quico Vermell, documentada al treball de Marta Piera González "Les masies de l'Hospitalet" (2011) Desconeixem com va seguir la història i si finalment van enxampar el carro o si el vi fraudulent va arribar al seu destí.

AMHL_101_Q100_1908_15_001

#Enigmesdelarxiu: la Torre Cluset

Recordeu la nostra publicació sobre una “Torre Cubells” a la zona de Can Cluset?

Un nou expedient de llicència d'obres  ve a embolicar-ho tot una mica més.

Josep Pla i l’hemeroteca de La Vanguardia ens aporten una mica de llum, però tot acaba desembocant en un dels nostres #Enigmesdelarxiu

Podeu llegir sencer aquest enigma en aquest fil de twitter.

Les dues cases dels cargols

Ens agrada molt que, després de venir a consulta, compartiu amb nosaltres els resultats de les vostres investigacions.

Valentí Pons ens ha enviat un post sobre les dues cases dels cargols.

Recordeu com era abans de la restauració?

 AMHL 901-017 AF 0004395

#LHfa100anys: Homenatge de Foment del Treball a Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona

A #LHfa100anys va arribar una carta  de Fomento del Trabajo Nacional adreçada a l’alcalde.  Demanava la col·laboració de l’Ajuntament  en la realització d’un homenatge a Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona.

Els ajuntaments havien de recollir unes targetes signades per entitats i particulars de la ciutat i retornar-les abans del 26 d’abril.  Al text que s’havia de signar es descriu que l’homenatge es tributa “por sus actuaciones contra el terrorismo, la explotación obrera y del encarecimiento de las subsistencias y en pro del orden público y de la libertad del trabajo”.

Teniu el context històric i el document en descàrrega al nostre portal d’imatges.

AMHL 101 U-U100-1921_37_01

#Enigmesdelarxiu: la Torre Cubells

Geolocalitzant un expedient d’obres de 1901 (C410190100611) ens apareix un topònim que no coneixíem: la  “Torre Cubells”. Fent una cerca, coneixem Cal Cubells,  una ferreria a l’antiga Carretera Provincial i als seus amos, Blas i Alejandro Cubells, pare i fill, manescal i veterinari en un moment en què aquesta disciplina s’estava configurant.

Ens ha semblant molt interessant però, malauradament, aquest Cal Cubells i la Torre Cubells es trobaven en emplaçaments diferents de la ciutat i seguim sense saber d’on ve aquest topònim en uns terrenys on esperàvem trobar Can Cluset.

Podeu llegir sencer aquest enigma en aquest fil de twitter.
 

#LHfa50anys: Presa de possessió del nou Ajuntament

El 7 d'abril de 1971 es constituïa un nou consistori. El Butlletí d'Informació Municipal destacava: “por primera vez, la incorporación de una mujer, doña Rosario Ramia, a las tareas de gobierno de la Ciudad, confiándole la Tenencia de Alcaldia de Sanidad y Asistencia Social”.

Anys abans, l’1 de febrer de 1934, Justa Goicoechea havia estat la primera regidora que va tenir L'Hospitalet.

AMHLAF0029568

El Nuevo Tom Mix (1932)

Tom Mix (Thomas Hezikiah Mix) va ser un actor nord-americà nascut el 1880. Amb més de 291 pel·lícules va ser la primera gran estrella del western. També va ser el personatge protagonista de nombrosos còmics, entre ells un editat a L’Hospitalet: el Nuevo Tom Mix.

En aquesta carta d’octubre de 1932, Ramón Segarra comunica a l’alcalde de L’Hospitalet, als efectes de la llei d’impremta, la propera aparició del setmanari infantil “Nuevo Tom Mix” del qual ell és el director i Paulino Lavagna, el propietari. La raó social de l’empresa era C. Llobregat, 144.
 

El Nuevo Tom Mix era una publicació de 8 fulles plegades amb històries basades en personatges cinematogràfics. El preu era de 10 cèntims i es van editar més de 100 números.
 

Encara que fa uns anys es pensava que no s’havia conservat cap exemplar, a Tebeosfera apareixen diverses portades digitalitzades i es documenta una altra publicació de Paulino Lavagna: El Cuento Azul.

AMHL 101 V-V100-1930_43

L'enigma Meyerhoff (Capítol 1)

Els documents d'arxiu poden resoldre enigmes o plantejar-ne de nous.

En una carpeta amb documents d’un encàrrec professional a l’arquitecte Manuel Puig Janer sobre la fàbrica Cardoner i Cia hi ha diversos plànols de Ramón Puig Gairalt relacionats amb fàbriques del Torrent del Capó (actual Parc de les Planes).

Entre ells un amb el títol: “Plano del terreno que Don Ernesto Meyerhoff adquiere a Don Francisco Pastor en Hospitalet” (1916)

AMHL 904-1-1-0036

L'enigma Meyerhoff (Capítol 2)

Ernesto Meyerhoff?

De seguida hem pensat en el plànol de 1923-1924 de la Brigada Topogràfica d’Enginyers on apareix una fàbrica al mateix lloc amb el nom Ernesto Mayoral.

Va ser un error en la transcripció?

AMHL 101 CT 0001649

L'enigma Meyerhoff (Capítol 3)

Al 1916 Ernesto Meyerhoff va demanar construir un cobert per a la seva industria en un solar situat entre els carrers de la Independència i de la Igualtat a Santa Eulàlia.

Al tractar-se de la fabricació de productes derivats del sofre, l'Ajuntament li va demanar que  busqués una localització més apropiada i, finalment, es va autoritzar en una ubicació pròxima al cementiri.

De l’Ernesto Mayoral (si és que en algun moment va existir) no hem localitzat cap document fins ara.

AMHL 101_C410_1916_01569

Relació de masies de 1863

Hem participat a la iniciativa #eldocumentdeldia de l'Associació d'Arxivers - Gestors Documentals de Catalunya digitalitzant i difonent un dels documents més citats del nostre arxiu, un veritable “clàssic”.

Es tracta de la relació de les masies disseminades que existien a L’Hospitalet al 1863 amb indicació de la distància que hi havia des d’elles a la població i el punt on estaven situades.

AMHL_101_Y160_1863_01

Recordeu que si no us voleu perdre cap novetat relacionada amb l'arxiu ens podeu seguir a:

Twitter: https://twitter.com/LHArxiu
Facebook: https://facebook.com/LHArxiu/
Instagram: https://www.instagram.com/LHArxiu/

Cartell anunciant l'obligació dels carros de portar rodes de goma (1969)

En un ban, l’alcalde José Matías de España va disposar la prohibició de la circulació, pels carrers i calçades amb pis d’asfalt, de vehicles de tracció animal i mecànica que tinguessin les rodes amb llantes metàl·liques sense recobrir. La sanció per infringir la norma era de 250 pessetes.
 

A l’octubre de 1969, Luis Layola de la “C. N. S. Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Hospitalet de Llobregat” enviava a l’Ajuntament una còpia d’aquest cartell que estava penjat al tauler d’anuncis del sindicat.
 

AMHL 101_Q100_1969_01
 

Impost sobre carruatges de luxe (1893)

Els impostos sobre carruatges i cavalleries de luxe va ser un impost que en un principi recaptava l’estat però que posteriorment va ser traspassat als ajuntaments per compensar la supressió dels impostos de successió.

Aquest impost va ser creat per la Llei de pressupostos de 19 de juny de 1867 i va passar a ser un impost municipal a la Llei de Pressupostos de l’11 de juliol de 1877.

En aquest edicte de 1893 s’emplaça als propietaris d’aquests vehicles a presentar relació duplicada del nombre de carruatges que posseeixin, la seva classe i les cavalleries que en ells utilitzin.

AMHL 101-Y-Y100-1893_30
 

Notificació de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de L'Hospitalet demanant a l'Ajuntament que faci els mínims canvis de noms de carrers (1931)

Al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona de 28 de maig de 1931 es publicà un anunci de l’Ajuntament de L’Hospitalet indicant que els carrers Avinguda Alfons XIII, Tomás Giménez, Baró de Maldà, plaça de Correus, Progrés, Raspall, Romanins i Xipreret canviaven la seva denominació per Alcalá Zamora, Avinguda Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, Plaça de la República, 14 d’Abril, Primer de Maig, Martí Julià i Republicans, respectivament.

Davant d’aquests canvis de denominació la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de L'Hospitalet pren l’acord de demanar a l'Ajuntament que faci els mínims canvis de nom possibles, pels trastorns que això suposa, i suggereix que es deixin les noves denominacions per als futurs nous carrers.

AMHL_101_C310_1931_079

Butlletí de comanda de plaques de carrer de R. Serrano (1931)

Butlletí de comanda de R. Serrano, una empresa de decoració funerària de Barcelona, on ofereixen plaques de carrer de bronze muntades sobre un tauler de marbre per commemorar la República i els seus herois.

AMHL_101_C310_1931_007_1

Canvi de denominació de diversos carrers (1931)

La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 va suposar nombrosos canvis en el nomenclàtor dels municipis.  Noms de carrers amb significació monàrquica o religiosa van ser substituïts per noms vinculats a la República i els seus herois.

En aquesta còpia de l’anunci enviat al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona es comunica que els carrers Avinguda Alfons XIII, Tomás Giménez, Baró de Maldà, plaça de Correus, Progrés, Raspall, Romanins i Xipreret canvien la seva denominació per Alcalá Zamora, Avinguda Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, Plaça de la República, 14 d’Abril, Primer de Maig, Martí Julià i Republicans, respectivament.
 

AMHL_101_C310_1931_007_2

Reunió sobre l'arrendament del molí de la Bordeta i els drets del molí de la Marina (1894)

En data 13 de gener de 1894, la Junta directiva del Reial Canal de la Infanta Luisa Carlota de Borbó convocava a una reunió a tots els terratinents que se servien de les aigües del canal per al rec del seu conreu. L’objecte de la trobada era atorgar l’arrendament de dos molins, un d’ells situat a L’Hospitalet de Llobregat; l’altre a la Bordeta (Sants, Barcelona).

L’arrendament dels molins, propietat del canal, era un fet ordinari a través del qual s’esperava poder obtenir un rendiment econòmic. El canal de regadiu era una infraestructura de primer ordre que feia arribar aigua a punts de secà i, d’aquesta manera, facilitar el desenvolupament del conreu i estendre’n la seva producció. Avui en dia encara queden vestigis del canal arreu de la comarca.

AMHL 101 G-G120-1894_25

Premis a la virtut (1899)

Convocatòria d'un concurs per dotar d'un premi a la virtut, de 500 pessetes  a persones o famílies dedicades a l'agricultura que hagin acollit a un orfe a casa seva o qualsevol  acte de caritat. L'organitzador d'aquest premi és " Instituto Agrícola Catalán de San Isidro".

AMHLCA0002458

Gran Fábrica de Hebillas y Cadenas Luis Creus (1910)

La fàbrica Luis Creus va ser fundada per Jaume Creus l’any 1875. La seva principal producció és la de corretges i cuir per usos industrials.

En aquesta carta de 1910, el senyor Luis Creus li demana a l’Alcalde la certificació d’uns documents relacionats amb un operari de la fàbrica que s’han de presentar al consolat francès.

AMHL 101 Q-Q300-1910_29

Subhasta de la fortificació del poble de L’Hospitalet (1843)

A les actes del ple de 1837 apareixen diverses referències a fortificar L’Hospitalet per a protegir-se dels atacs de les partides carlines. En aquest document de 17 de desembre de 1843 es fa constar el resultat d’una “subasta de la fortificación”.

Els millors postors  havien d’enderrocar “todo lo que sea fortificación” i tornar al seu estat original “las paredes de edificios sobre los cuales estaban edificados los Fuertes.” Es van subhastar els forts de “Casa Arús, el de Casa Molinas, el de Casa Prats y el del Cuartel”.

La persona que guanyava la subhasta quedava com a propietari de  “los ladrillos  piedras herramientas  maderas y demas que constituyan el fuerte el dia del remate.” 

També es van rematar les portes de la  fortificació que estaven depositades als baixos de la casa consistorial.

AMHL 101-X210-1843_08

Acte benèfic del Cinematògraf Dr. Robert a favor de les víctimes del terratrèmol de Sicília (1909)

El terratrèmol de Messina  es va produir  el 28 de desembre de 1908 a Sicília i Calabria. El terratrèmol va ser d’una intensitat extraordinària i va provocar un tsunami d’uns 12 metres d’alçada. Es calcula que es van perdre entre 75.000 i 200.000 vides humanes.

Les notícies que arribaven d’aquesta catàstrofe van originar una onada de solidaritat internacional que també va arribar a L’Hospitalet. El 28 de gener de 1909. Joan Monrós va programar una sessió especial al seu Cinematògraf Dr. Robert del carrer Major. La recaptació (254,80 pessetes) va ser entregada al Cònsol d’Itàlia.  Es van descomptar cinc pessetes, que es van lliurar a Valentí, un “cec fill d’aquesta vila”.

AMHL 101 N-N100-1909_46

Pablo Carafí mossegat pel gos d'un guarda municipal (1892)

El 1892 va tenir lloc un incident entre dos membres de seguretat. Pau Carafí, guarda particular d’una companyia d’aigües, va ser mossegat pel gos del guàrdia municipal de torn després d’haver tingut unes quantes paraules malsonants. El resultat de la queixalada canina va ser de quatre forats a la cuixa de Carafí. Si bé els fets van passar a Esplugues de Llobregat, Carafí era veí de Cornellà de Llobregat i el guarda exercia a L’Hospitalet. L’alcalde de Cornellà va sol·licitar la col·laboració de les autoritats de L’Hospitalet ja que, segons el veterinari que intervingué en l’incident, el gos era perillós i ja havia atacat altres persones prèviament. Per l’alcalde de Cornellà no era només un contratemps que afectava a l’àmbit veterinari, vist que demanava a l’alcalde de L’Hospitalet una amonestació o correctiu al guarda pels insults proferits contra el ferit.

AMHL 101-M-M400-1892_35

Retrats de Guimerà a la carta (1924)

Aprofitant l’avinentesa de la mort d’Àngel Guimerà, produïda el juliol de 1924, el pintor J. Ballesteros, qui realitzà retrats originals i al natural del poeta i dramaturg quan encara era viu, envià una carta a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat, entre d’altres municipis, oferint la possibilitat que poguessin adquirir un retrat del desaparegut Guimerà, de qualsevol mida i tècnica (ja fos a l’oli, al pastel o al llapis).

AMHL 101 P-P200-1924_27
 


 

“Seamos españoles” (1843)

El militar Miguel de Araoz fou enviat a Catalunya com a Capità General per aturar la revolta de la Jamància o Camància. Aquesta fou l’última de les rebel·lions conegudes com les bullangues, que van tenir lloc a Barcelona entre 1837 i 1843. Els revoltats estaven en contra del govern espanyol, el qual havia dissolt el senat violant la Constitució de 1837.

Araoz fou nomenat cap de l’exèrcit a Catalunya el 16 de setembre i va publicar aquest discurs en el que intentava convèncer els revoltats perquè es rendissin: “Seamos españoles, no provoquemos crisis y conflictos, (...) ceded a la reflexión, no queráis ser los causantes de la desventura de la patria, meditad sobre la suerte de esa capital, que por su industria es la envidia de los estranjeros.”

Però Miguel de Araoz no se’n va sortir i fou destituït la setmana següent de ser nomenat. Finalment, després de diversos bombardejos sobre Barcelona (dirigits pel futur general Prim), la revolta fou esclafada.

AMHL 101-U310-1843_01

El retrat ¿manipulat? de l'alcalde Jaume Prats i Carbó

Dilluns, amb motiu del Dia Mundial contra la Falsificació, ens preguntàvem si a l’arxiu tenim cap document manipulat o falsificat. Potser manipulat sí. Fa un temps, un usuari del nostre portal d’imatges ens va comentar la seva teoria sobre aquest retrat de l’alcalde Jaume Prats i Carbó (donació de Magdalena Casas). Un retrat que li va cridar l’atenció per la poca expressivitat de la seva mirada.

Jaume Prats i Carbó va ser alcalde de L’Hospitalet durant poc més de sis mesos (de l’1 de març al 17 de setembre de 1877) fins a la seva prematura mort. D’aquests sis mesos potser molts ja els hauria de passar malalt, perquè en moltes actes del ple figura com alcalde accidental el seu germà i primer tinent d’alcalde, Fortunat Prats i Carbó. Tot plegat hauria fet impossible fer una foto institucional de l’alcalde.

És possible que en el moment de la seva mort es prengués la decisió de fer aquesta foto de Jaume Prats difunt al seu llit i es va manipular la foto per obtenir un retrat “en vida” de l’alcalde. L’alteració també podria haver estat feta en un moment molt posterior, però el fet que tinguem una foto de l’alcalde difunt és una mica insòlit i sembla lògic que ja s’hagués fet amb aquesta intenció.

Què en penseu? És un retrat manipulat? Qui i quan va fer la manipulació? Tota la informació que podeu aportar serà molt ben rebuda.

AMHLAF0000042 i AMHLAF0000810

Falsificació de segells (1886)

L’any 1886 la Administración de contribuciones y Rentas de la Provincia de Barcelona Negociados de Estancadas, era l’encarregada de la recaptació d’impostos.

En aquest cas van detectar la falsificació de segells de 15 de cèntims amb la imatge del Rei. Per poder identificar-los demana a l’Ajuntament que vagi als estancs i inspeccioni els segells. Han de mirar una sèrie de característiques que fan denotar que són falsificacions: la inscripció dels 15 cèntims, la figura del Rei o el retallat de la vora que són imperfectes.

AMHL 101-M-M400-1886_46
 

Premis als pares amb més de 12 fills (1915)

En aquesta carta de la Diputació Provincial de Barcelona es comunica que es concedeix un premi per als pares que tinguin dotze o més fills i siguin pobres.

A més a més també es premiarà a les viudes que mantinguin un gran número de fills.

AMHL 101 N100-1915_36

Denominació del Carrer Boada (1896)

En aquest document adreçat a l’alcaldia, Gabriel Boada Travessa, es dona  per assabentat de l’acord de l’Ajuntament pel qual es posa el nom de carrer Boada a una línia de cases que es troben situades dins del perímetre de la seva fàbrica.

La fàbrica Boada y Buigas es dedicava a la fabricació de productes químics i estava situada al barri de la Marina, a la vora del mar. L’expedient de construcció de la fàbrica (C410188400158) inclou un plànol de la façana de la fàbrica de 22 de febrer de 1884.

AMHL 101 C310-1896_30

Picabaralla entre les alcaldies de Sants i L'Hospitalet de Llobregat

L’Hospitalet de Llobregat se situa al marge esquerre del riu Llobregat i, morfològicament, es compon d’un seguit de turons (la Torrassa, Les Planes i Can Serra) entre els quals s’obren pas torrents i rieres, com La Riera Blanca, el torrent Gornal, la riera de Can Vidalet i el torrent d’Esplugues.

Aquests torrents moltes vegades es veien afectats per males pràctiques de particulars i industrials, els quals hi abocaven residus de tota mena. S’ha de dir que també era una pràctica molt perseguida per les autoritats municipals, les quals intentaven mantenir la legalitat ambiental.

Així va succeir l’any 1896, quan l’alcalde de L’Hospitalet de Llobregat va denunciar que uns terratinents i industrials del terme municipal de Sants abocaven aigües brutes al torrent del Gornal i a la Riera Blanca. La negativa de l’alcalde de Sants per acceptar els fets va desencadenar un conflicte entre els dos municipis, havent-hi d’intervenir el governador de la província de Barcelona qui, finalment, resolgué que uns representants del Cos d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la secció d’Obres públiques anés al lloc dels fets a fer un reconeixement del lloc i comprovar així si era certa la denúncia emesa per l’alcalde de L’Hospitalet.

AMHL 101 G-G100-1896_27

Canvi de nom del Carrer Campalans per Salvador Seguí

Salvador Seguí i Rubinat (Tornabous, l'Urgell, 23 de desembre de 1886 - Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx. El seu sobrenom forma part del mite, amb orígens diversos com pel costum de menjar-se els sucres que li servien amb el cafè; o com ell mateix va comentar, que se l'havia posat ell mateix perquè "Home! De tan dolç que sóc i perquè atrec les mosques".

AMHL 101 C-C310-1927-1942_15

El jazz a l’hemeroteca digital

Avui celebrem el Dia Internacional del Jazz cercant a la nostra hemeroteca digitalitzada quines van ser les primeres aparicions del terme “jazz” a les publicacions de la nostra ciutat.

La primera aparició és al Butlletí del Grup Excursionista Saltadiç de novembre de 1928. En un article signat per “Espartaco” es lamenta del escàs èxit de la campanya de recollida de llibres per a formar una petita biblioteca a l’associació amb els següents arguments: “Joves que pensin amb Ilibres? Una biblioteca dieu ? Res... res... [...] Estem en l’època del triomf del Jazz, de la Baker i del que té el cap i els punys forts com la pedra.” Altres aparicions posteriors vinculen el jazz amb el soroll i la immoralitat.

El 17 de març de 1948 va haver un concert al Casino Nacional de “Rapsodia en blue, de Gerswin y una selección de discos de «jazz» autentico”. Al número de febrer es va publicar un article defensant el jazz i lloant l’obra de Gershwin. Però al número d’abril apareix el següent comentari: “...el concierto de jazz auténtico fué un éxito de público. Casi casi éramos diez... Y todavía tres de ellos se entretuvieron charlando como si tal, completamente indiferentes a la música.” “...de todas maneras fué mejor que viniesen pocos. Porqué ahora nos hemos enterado que lo Rapsodia en blue, a criterio de los verdaderos swingfan, es una birria.”

Diada del llibre, 23 d’abril de 1931

“Avui, Festa del Llibre..., una bella festa que molts pobles haurà celebrat, una diada d'exaltació a la Cultura... ¿com ha’ celebrat el Dia del Llibre, la ciutat d'Hospitalet?
 

Fa pena pensar-hi. Ni una sola parada de llibres al carrer, ni un sol mot pronunciat en elogi del llibre, segurament que ni els infants de les escoles se'ls ha recordat la data d'avui.”
 

Així es lamentava Ramón Casas Comas al 1930 del poc ressò que tenia la diada del llibre, que fins  aquell es celebrava a l’octubre, a L’Hospitalet. Ho feia en un article publicat a Llibertat, el periòdic comarcal d'Esquerra Republicana.


Al 1931 la diada del llibre va canviar de data, passant a celebrar-se per Sant Jordi. Podem trobar a Ramón Casas Comas en la parada de llibres muntada per l’entitat Palestra davant de l’Ajuntament.
 

Com explicàvem en aquest document del mes (on podreu trobar una explicació més detallada del context històric), aquesta fotografia seria la primera celebració, documentada, de la Diada del Llibre a L’Hospitalet de Llobregat.
 

Una carta de Montblanc (1934)

L’Estatut d’Autonomia es veia amenaçat per les denúncies de la Lliga Catalana al Tribunal de Garanties Constitucionals de la República. El partit conservador no estava gens d’acord amb la nova Llei de Contractes de Conreu que beneficiava a la pagesia. El govern de Madrid estava en mans de la dreta. La Generalitat de Lluís Companys veia perillar les llibertats democràtiques i l’autogovern.

En aquest context, el juny de 1934 va arribar aquesta carta a l’Hospitalet, en la qual l’Ajuntament de Montblanc demanava als altres municipis de Catalunya que aprovessin acords per denunciar la situació i mostrar suport al govern de la Generalitat.

L’octubre del mateix any el govern català fou detingut, la Generalitat intervinguda i els ajuntaments passaren a ser controlats per l’exèrcit. 

AMHL 101-V100-1934_006

La grip del 1918

Si encara no l’heu llegit us volem recomanar el reportatge del L’Hdigital: "La grip del 1918 a L'H, la pandèmia dels nostres besavis".  A l'article s’analitzen les estimacions del número de persones contagiades i mortes per l’anomenada grip espanyola i es descriu com es va viure aquesta crisi sanitària  al consistori a través dels llibres d’actes dels plens municipals.

Podeu consultar les digitalitzacions de les actes del ple de 1918 al nostre Portal d’imatges.

Homenatge a Anselm Clavé (1924) 

Josep Anselm Clavé i Camps va néixer a Barcelona l’any 1824 i morí a la mateixa ciutat l’any 1874. Va ser un polític, compositor i escriptor català. Fundador del moviment coral a Catalunya i Espanya i impulsor del moviment associatiu. Amb els cors va aconseguir donar eines culturals a les classes obreres i això va ajudar a adquirir formació, autoestima i al mateix temps un fort sentiment de pertànyer a un col·lectiu. Aquest fet va provocar que es convertís en un eix vertebrador de la societat catalana.

En aquest escrit la Coral Campestre convida a l'Alcalde i al Consistori a l'acte d'homenatge en commemoració del centenari del seu naixement que té lloc a la plaça de l'Ajuntament. S'acompanya un petit cartell que inclou l'anunci i el programa d'activitats.

AMHL 101 U-U430-1924_22

Col·leccionisme de segells

Joan Caballé i Fàbregas, professor d’arquitectura i resident a Barcelona, demana a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat si li poden fer arribar una còpia dels segells vigents i, sobretot, dels antics, dels quals se’n tingués notícia documental, per poder completar la seva col·lecció. No es refereix als segells de les cartes de correus, sinó a aquelles marques dels ens municipals per les quals se senyalava qui emetia el document de torn.

Aquests emblemes solien estar composats per algun dibuix heràldic relatiu al topònim de la localitat o al senyoriu al qual pertanyien. De fet, la importància del segell té a veure amb aquest darrer aspecte, ja que a través del dibuix heràldic es podia saber qui era l’autoritat emissora i, per tant, la importància del document. Així doncs, no ha d’estranyar que, en temps pretèrits, no només institucions públiques ostentessin aquestes marques, sinó que monarques, nobles i eclesiàstics també se’n servissin amb els ja coneguts segells de cera.

AMHL 101 V-V100-1894_44

El Faro del Llobregat (1914-1918)

El Faro del Llobregat va ser una publicació que va existir entre els anys 1914 i 1918. Publicada a Sant Feliu de Llobregat. 

La voluntat d’aquesta publicació segons la seva carta de presentació enviada a l’Ajuntament de L’Hospitalet,  era la de donar l’opinió al poble i defensar els interessos dels ciutadans de la comarca.

En aquest escrit s'informa de la creació d'aquesta publicació i es demana que l'Ajuntament de L'Hospitalet s'hi subscrigui i la promocioni.

AMHL 101 V-V100-1914_46_01

Edicte contra la pesta (1721)

“Edicto general comprehensivo de todas las Reales Provisiones y Ordenes y de los Edictos, Instrucciones y Providencias generales dadas en este Principado de Cataluña para preservarles y resguardarle de la peste o contagio que aflige à la Provenza” Barcelona, 1 de juliol de 1721.

Aquest edicte estableix les disposicions que l’autoritat va establir per preservar el Principat de Catalunya de la pesta que assolava la regió francesa de la Provença, declarada el juliol del 1720 a la ciutat de Marsella.

L’edicte, que comprèn 92 pàgines, a més del Indice Alphabetico de este General Edicto, és signat per Francisco Pío de Saboya y Moura Corte-Real (1627-1723), capità general del Principat de Catalunya. La impressió és a càrrec de Joseph Teixidó, impressor del Rey N. Señor. El rei és Felip V, vencedor de la guerra de Successió.

AMHL 101_sXVIII_correspondència_c_01_04

Benedicció divina dels edificis de les Cases Consistorials i Escoles públiques (1895)

El 24 de juny de 1895 té lloc la inauguració de la nova Casa Consistorial de L’Hospitalet de Llobregat, així com de l’edifici de les Escoles públiques, gràcies al donatiu que féu Rossend Arús i Arderiu (1845-1891), veí del municipi, qui fou membre del Centre Català i secretari del Primer Congrés Catalanista.

El cerimonial havia de rebre la benedicció del bisbe de Barcelona qui, no podent assistir a l’acte per estar practicant la Santa Pastoral Visita, delegà a l’arxipreste de Sant Feliu de Llobregat que verifiqués la benedicció dels edificis en nom del bisbat.

AMHL 101 U-U100-1895_40

Els militars ocupen l’Ajuntament (1934)

El cinc d’octubre de 1934 va tenir lloc a Astúries una revolta obrera contra la tendència conservadora del govern espanyol. A Oviedo es va proclamar la República Socialista Asturiana. Per altra banda, a Catalunya el govern d’esquerres de la Generalitat també va rebel·lar-se i el sis d’octubre Lluís Companys va proclamar l’Estat Català federat amb la República Espanyola.

El mateix dia però, el president i el seu govern foren detinguts per l’exèrcit i empresonats. L’endemà, a L’Hospitalet els militars van prendre possessió de l’Ajuntament. Ramon Frontera i Bosch, l’alcalde democràticament escollit, també va ser arrestat i el comandant Alfredo Martín Velázquez passà a ocupar el seu lloc.

AMHL 101-T100-1934_018
 

Agrupació Estat Lliure (1934)

La llibertat d’associació que permetia la democràcia de la Segona República va possibilitar que a L’Hospitalet es desenvolupés un ric teixit associatiu a tots els nivells: cultural, polític, sindical i esportiu.

En aquest cas podem constatar l’existència d’aquesta agrupació nacionalista, la qual mostrava la seva preocupació per la tensa relació que existia en aquells moments entre el govern de la Generalitat (d’esquerres i catalanista) i el de la República (en mans de la dreta).

AMHL 101-U430-1934_001

Els escombriaires indignats (1908)

En aquesta carta un grup d'escombriaires arribats de Barcelona i ubicats, per designació de les autoritats, sota les bòbiles de Collblanc, es queixen de l'intrusisme d'un altre grup de gent gallega que fan tasques d'escombriaires.

Justifiquen que ells s'han construït les seves cases d'obra, les han pintades i tenen cura de la zona perquè estigui neta i sense mals olors i que en canvi els altres viuen a dues passes en la brutícia, en barraques i a més a més la seva conducta és dolenta.

Demanen a l'Ajuntament que els posin condicions d'higiene i de moralitat o que els eradiquin de la zona. Signa la carta la comissió d'escombriaires.

AMHL 101-G-G130-1908_36
 

La revolta de les Quintes del 1870

A l’abril de 1870 es va produir a diversos pobles del pla de Barcelona i el Baix Llobregat una revolta popular d’oposició a la crida del govern espanyol que obligava els homes joves (mossos de quinta) a servir dins l’exèrcit.

En aquesta carta del 18 de maig de 1870, el Jutjat de 1ª instància de Sant Feliu de Llobregat demana que l’Ajuntament informi, amb urgència i exactitud, del lloc on els revoltats de la quinta van obrir foc contra el Batalló d'Enginyers el 7 d'abril de 1870 i si aquest lloc pertany a Hospitalet o a Sants.

Podeu trobar més informació sobre aquest fet històric a Local-Mundial, el blog de Manuel Domínguez.

AMHL 101- M240-1870_09_18700518

El bombardeig del 25 de juliol de 1937

L’Ajuntament va demanar a la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat que s’emetés per ràdio un anunci demanant que es cedís excepcionalment la recaptació dels espectacles a favor dels afectats pel terrible bombardeig que acabava de patir l’Hospitalet i que havia provocat nombroses morts.

AMHL 101-U320-1937_035

Constitució de la Junta de Defensa Passiva Local (1937)

El 19 d’agost de 1937 l’alcalde de L’Hospitalet convocava a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, entre d’altres, a acudir a la constitució de la Junta de Defensa Passiva Local. Aquest organisme seria l’encarregat de promoure i recolzar la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels atacs de l’aviació feixista.

AMHL 101-T520-1937_022

La confiscació de negocis (1936)

Francesc Serinyà treballava al Departament de Circulació de l’Ajuntament de Barcelona. Però en aquesta carta dirigida a l’alcalde de l’Hospitalet no tractava de cap tema de circulació, sinó que volia aclarir la situació d’una parada del mercat de la Torrassa que, per la mort del seu propietari, havia passat a les seves mans. El cas és que la CNT va intentar confiscar el negoci, però finalment ho va fer l’Ajuntament. En Serinyà vol que se’ls deixi treballar lliurement i es compromet a seguir atenent a tots els compromisos i a no acomiadar a ningú.

AMHL 101-U440-1936_041

Mestres traslladats per la guerra (1938)

El Negociat d’Ensenyament del Departament de Cultura de la Generalitat va enviar aquest llistat de mestres que havien estat traslladades degut a l’ocupació de Lleida per part de les forces franquistes.

Les mestres Teresa Esteve i Serra, Teresa Florensa i Bea i Anna Maria Cid i Letamendi van ser destinades a centres escolars de l’Hospitalet.

AMHL 101-P100-1938_002
 

Un cas de violència de gènere (1935)

Mauro Roca Beltran, habitant d’un poble de Castelló, fa arribar a través del seu ajuntament un escrit a l’Hospitalet reclamant que es cerqui la seva dona i la seva filla i se les obligui a tornar al domicili conjugal. Però la dona, Humilitat Escrig Moliner, explica a la policia de l’Hospitalet que era maltractada pel seu marit i que no pensa tornar a Castelló. Maltractada i “no només de paraula”.

En aquella època aquesta violència també existia i no era perseguida. Per sort, almenys en aquest cas, sembla que la policia no es va posar de part del marit i no va obligar la dona a tornar.

AMHL 101-M100-1935_009

El bombardeig del 21 de gener de 1938

La Comissaria General d’Ordre Públic de l’Hospitalet va elaborar aquest informe sobre els desperfectes ocasionats pel bombardeig franquista que va tenir lloc a les cinc del matí del dia 21 de gener de 1938.

Es detallen els llocs on va caure cada bomba, sent el recompte final de 25 bombes llançades sobre el municipi. Tot i els molts danys causats, s’esmenta que sortosament no hi va haver cap víctima mortal.

AMHL 101-M100-1938_011

L’Olimpíada Popular de Barcelona (1936)

Les dues ciutats finalistes per organitzar els Jocs Olímpics de 1936 eren Berlín i Barcelona. Finalment el Comitè Olímpic Internacional es va decantar per la capital alemanya.  Però amb l’ascens de Hitler al poder, aquells Jocs Olímpics anaven encaminats a ser una apologia del nazisme.

Per això, Barcelona no es va quedar de braços plegats i va decidir organitzar unes Olimpíades alternatives que volien transmetre uns valors molt diferents als de la dictadura del partit nazi.

L’anomenada Olimpíada Popular havia de celebrar-se del 19 al 26 de juliol. S’hi havien inscrit més de 5.000 atletes de tot el món i els dies abans van arribar a la ciutat 20.000 visitants.

Malauradament, el cop d’Estat i l’inici de la Guerra Civil van impossibilitar la celebració dels Jocs.

AMHL 101-P500-1936_037

Les escoles de secundària (1938)

El servei de l’ensenyament secundari encara no havia estat traspassat a la Generalitat, i per tant aquesta era una competència del govern central de la República. Això li explicaven a l’alcalde des del Departament de Cultura. L’Ajuntament de l’Hospitalet estava interessat en potenciar l’ensenyament secundari i calia trobar la fórmula per coordinar-se amb l’Estat i poder fer front a les necessitats de la població.

AMHL 101-P100-1938_002

Un míting al cine Romero (1936)

Febrer de 1936. Queda poc per unes eleccions generals espanyoles. El Front Popular, una conjunció de partits d’esquerres, espera poder recuperar el govern de la República de mans dels partits conservadors.

A l’Hospitalet, el dia 10 hi ha convocat un míting al cine Romero del carrer Romanins. Hi intervindran diversos representants del Front d’Esquerres català que provenen de diferents partits: Pere Ardiaca, Enric J. Ferrer, Josep Martí Feced, Pere Mas Oliver, Jaume Miravitlles, Josep Quero, Marià Rubió Tudurí i Ramon Frontera. Aquest últim va ser alcalde de l’Hospitalet.

AMHL 101-U430-1936_003

La Unió Socialista a L’Hospitalet (1934)

La Unió Socialista de Catalunya era un partit català que el 1934 va formar part del govern de Lluís Companys. Un dels seus líders, Joan Comorera, va ser conseller d’Economia i Agricultura i va impulsar una llei de contractes de conreu. Aquesta normativa tenia l’objectiu d’acabar amb els antics contractes de rabassa morta i protegir els camperols perquè no poguessin ser expulsats de les terres que conreaven.

En aquest text veiem com un diputat de la USC havia de venir a L’Hospitalet per explicar la finalitat de la llei; la qual va ser denunciada per la conservadora Lliga Catalana i impugnada pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, provocant així un fort enfrontament entre la Generalitat de Companys i el govern central d’Alejandro Lerroux.

AMHL 101-U430-1934_001

La mort de Macià (1933)

La nit de Nadal de 1933 va morir Francesc Macià, el primer president de la Generalitat recuperada. Tenia 74 anys i l’acte del seu enterrament va ser multitudinari.

En aquesta breu nota el president del Parlament, Joan Casanovas, comunicava el succés a l’alcalde de l’Hospitalet, que en aquells moments era Josep Muntané i Almirall.

El mateix Casanovas ocupà el càrrec de president interí fins que l’1 de gener de 1934 el Parlament escollí per majoria absoluta com a nou president a Lluís Companys.

AMHL 101-U320-1933_031

Acte del Partit Comunista de Catalunya (1932)

El cinema Lumière, situat al carrer Rossend Arús, va acollir en aquesta ocasió un acte del Partit Comunista de Catalunya. La petició de Víctor Montaner Gual data de setze de novembre de 1932, el míting estava programat pel dia divuit i les eleccions al Parlament de Catalunya eren el vint de novembre.

A aquest partit les eleccions no li van anar massa bé, però les forces catalanistes d’esquerres van obtenir una gran majoria. A causa de la dictadura franquista no es van poder tornar a celebrar eleccions al Parlament fins el 1980.

AMHL 101-U430-1932_001

El CADCI (1933)

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria era una associació catalanista creada el 1903 que agrupava treballadors d’aquests sectors, especialment dependents de comerços.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) fou clausurat. Posterioment es reobrí i el 1932 el seu president va ser nomenat conseller de Treball i Assistència Social de la Generalitat.

En aquesta carta dirigida a l’Ajuntament de l’Hospitalet, el CADCI convida al consistori a participar en els actes de commemoració de l’11 de setembre portant un ram de flors al monument a Rafael Casanova; tradició que en l’actualitat se celebra cada any.

AMHL 101-U430-1933_005

Acte anarquista Manuel Arbona

L’Arxiu conserva un nombre considerable de sol•licituds de Salvador Martí, integrant de l’Ateneu Pro Cultura Pau i Amor. En aquesta es demana autorització per celebrar una conferència titulada “Anarquia” que durà a terme el sindicalista de la CNT Manuel Arbona (no sabem si es tracta de Manuel Arbona Cuesta, qui durant la Guerra Civil va ser alcalde de Dènia).

La notable quantitat de sol·licituds d’actes dels diversos ateneus de l’Hospitalet ens indica la gran activitat que tenien.

AMHL 101-U430-1932_001
 

La Unió Republicana de L’Hospitalet

Aquest pamflet, conservat per duplicat a l’arxiu, anunciava un acte pel 29 de març de 1931 de la recent creada Unió Republicana de L’Hospitalet. Uns dies després, el 12 d’abril, aquesta coalició va guanyar les eleccions municipals.

Els resultats d’aquestes votacions, molt favorables a les forces republicanes, va provocar que el rei Alfons XIII abandonés el país. A Catalunya va vèncer l’Esquerra Republicana, un partit fundat el mes anterior i que encapçalava la coalició de la Unió Republicana de L’Hospitalet.

El cinema Oliveras, que va estar en funcionament fins el 1989, estava situat a la cantonada entre el carrer Baró de Maldà i el passatge Xerricó.

AMHL 101-U430-1931_010

Un partit del Centre d’Esports de L’Hospitalet (1937)

El Centre d’Esports de L’Hospitalet va convidar l’alcalde a assistir a un partit de futbol amb finalitats benèfiques el 18 de desembre de 1937. Els diners recaptats havien de ser destinats per ajudar els combatents republicans que lluitaven al front.

El president del Centre d’Esports era Joan Marsol i Ricart, i el partit havia de tenir lloc al camp de La Remunta.

AMHL 101-P500-1937_012

Els Amics de l’Art Escènic (1934)

Cinc de març de 1934. Un grup de teatre al barri obrer de Collblanc.

Dolores González Hernández, de 30 anys, casada i habitant del carrer de Llançà, va fer aquesta instància a l’Ajuntament. Ella era una integrant de la recent creada associació cultural “Amics de l’Art Escènic”  i demanava permís per realitzar la primera assemblea ordinària. La reunió havia de tenir lloc al local de l’entitat, situat al número 103 del carrer de Pujós.

AMHL 101-U430-1934_005

Refugis antiaeris al carrer Rossend Arús (1937)

Aquest document no té data, però pel seu context tot indica que es va escriure durant l’any 1937. El Casal d’Esquerra del districte primer estava construint uns refugis antiaeris a la seva seu situada al número 49 del carrer Rossend Arús i demanava ajut a l’Ajuntament per completar-los.

AMHL 101-U430-1937_019

Homenatge a Antoni Blanch Latorre (1937)

L’hospitalenc Antoni Blanch era un soldat aviador que a l’inici de la Guerra Civil es trobava destinat al Marroc. Juntament amb un mecànic, va desertar del bàndol franquista i va fugir en avió per incorporar-se a les forces republicanes. Aquesta gesta el va fer molt famós i va ser proclamat un heroi de la República.

El 1937 però, Antoni Blanch va morir en un combat aeri prop de Madrid. Per aquest motiu l’Ajuntament li va retre aquest últim homenatge.

AMHL 101-U310-1937_018

Excursions, partits de futbol i escacs (1935)

En aquests dos documents de principis de 1935 podem observar algunes activitats dutes a terme pels mestres de les escoles municipals del carrer Fortuny. Els docents organitzaven excursions pel cap de setmana on, a més dels nens i nenes, també hi podien participar pares i mares.

Podríem destacar, per exemple, les partides simultànies que va jugar el tres cops campió  d’escacs de Catalunya Ramon Rosselló amb els joves alumnes de l’Hospitalet.

AMHL 101-P130-1935_028

La mestra Clara Vicente Boadas (1935)

El 14 de març de 1935, la recent nombrada directora del nou Centre Escolar Francesc Macià de l’Hospitalet, sol·licitava permís a l’Ajuntament perquè el proper diumenge es pogués celebrar una reunió de pares i mares a l’escola. L’objectiu de la trobada era la constitució de l’Associació de Pares de Família de les nenes de l’escola.

Mestres joves, implicats i amb una nova manera d’ensenyar i de treballar havien arribat a les escoles. Un model educatiu que es va veure tallat de soca-rel pocs anys després.

AMHL 101-U430-1935_001

Una postal dels milicians del front (1936)

Són diverses les postals de milicians de l’Hospitalet que lluiten al front que es conserven a l’Arxiu Municipal. En aquesta, els milicians de l’Ateneu Republicà d’Esquerra del districte segon, els quals formen part de la Columna Macià i estan destinats a la Serra d’Alcubierre (Osca), saluden a l’Ajuntament i a la població i es conjuren per derrotar tots junts el feixisme.

AMHL 101-V100-1936_059

El general Yagüe

El general Juan Yagüe és conegut com “el carnisser de Badajoz”, ja que durant la Guerra Civil va ordenar afusellar 4000 persones en aquesta ciutat, la majoria civils. En declaracions a un periodista americà el mateix Yagüe digué: “Clar que els vam matar. Què esperava vostè? Que portaria 4000 presoners rojos amb la meva columna, havent d’avançar a contra rellotge? O que els hauria alliberat a la meva rereguarda deixant que Badajoz fos roja un altre cop?”

En aquest document de l’Arxiu veiem com des de Ceuta envien la cartilla militar de Vicente Vacarizo, un veí de L’Hospitalet que ha complert allà el servei. Qui signa és Juan Yagüe, el futur general i ministre de Franco.

AMHL 101-K100-1932_051

Perill de bombardeig a l’estació de tren (1937)

El responsable de l’estació dels ferrocarrils MZA (Madrid - Saragossa - Alacant) estava molt preocupat perquè veia que durant els bombardejos aeris molta gent corria a refugiar-se a les andanes de l’estació (entre 200 i 400 persones diàriament).

Això era extremadament perillós ja que les connexions ferroviàries eren un objectiu susceptible de ser atacat per l’aviació rebel.

Per aquest motiu demanava a l’alcalde que actués per fer comprendre als ciutadans que aquest no era un lloc segur.

AMHL 101-U440-1937_039

Les nenes que reclamaven una mestra per aprendre (1937)

Les alumnes de l’Escola Nacional 27 del carrer Fermín Galán enviaven aquesta nota a l’alcalde perquè volien que la seva mestra fos la Maria Viladrich, o que almenys els hi posessin una mestra fixa, ja que darrerament canviaven de professora molt sovint i “d’aquesta manera no aprenien res”.

El text ve acompanyat del segell de l’escola i ve signat per les nenes de la classe
.
AMHL 101-U440-1937_039

Proposta de creació de refugis antiaeris (1936)

Segurament aquest document plasma la primera proposta de construir refugis antiaeris a l’Hospitalet. El sindicat de la CNT considerava que es tractava d’una qüestió important i urgent. L’Ajuntament ho va estudiar però en un primer moment va considerar que a l’Hospitalet no eren necessaris. Més endavant però, davant els violents bombardejos de l’aviació franquista, el consistori va rectificar i va donar suport a la creació d’una xarxa de refugis per protegir els habitants de la ciutat.

AMHL 101-U430-1936_070

Un refugi a la Ronda de la Torrassa (1937)

Avelino Soler, mestre de l’escola situada al número 111 de la Ronda de la Torrassa, demanava permís a l’Ajuntament per celebrar una reunió del comitè de construcció del refugi d’aquest mateix carrer. Aquest comitè estava format en gran part pels alumnes de l’escola i sembla ser que el refugi ja el tenien pràcticament acabat.

AMHL 101-P160-1937_043

El vicecònsol italià que no volia pagar (1934)

Alessandro Majeroni era el vicecònsol de l’Itàlia feixista de Mussolini a Barcelona. En aquesta nota demanava que l’Ajuntament li facilités la partida de naixement de Vicente Maberto, un súbdit italià que havia nascut a l’Hospitalet. Per si de cas, Majeroni explicita que li enviïn gratuïtament.

AMHL 101-U100-1934_048

La Sanjurjada (1932)

La matinada del 10 d’agost de 1932 el general Sanjurjo va intentar des de Sevilla un cop d’Estat contra el govern de la República. La rebel•lió va ser sufocada en poques hores i així es va comunicar arreu d’Espanya.  A l’Hospitalet, l’alcalde Josep Muntané va ser informat pel governador civil de Barcelona: els colpistes han estat detinguts i la tranquil·litat és absoluta.

José Sanjurjo va ser jutjat i condemnant a mort, però finalment li commutaren la pena per la de cadena perpètua.

Uns anys després, el 1936, Sanjurjo tornà a participar en un cop d’Estat; provocant aquest cop l’esclat de la Guerra Civil.

AMHL 101-V100-1932_004

El general Domingo Batet (1931)

A l’hora de contractar personal era d’allò més comú i normal que es fessin recomanacions de familiars i coneguts. En aquest cas, el general Domingo Batet recomanava a l’Ajuntament de l’Hospitalet que contractés com a guàrdia urbà a Pedro Martínez Ros.

Domingo Batet va ser un dels militars que no va donar suport als colpistes que el 1936 van rebel·lar-se contra el govern democràtic. Malauradament, com que en aquell moment es trobava a Burgos, va ser detingut pels seus propis subordinats i finalment afusellat per negar-se a recolzar la causa franquista.

AMHL 101-W220-1931_045

Rafael Domingo, l’alcalde reclutat (1938)

El juny de 1938 l’alcalde de l’Hospitalet Rafael Domingo Recio va ser cridat per allistar-se a l’exèrcit. La República estava en guerra per defensar desesperadament la democràcia i el fet de ser alcalde no era motiu per esquivar la lleva.

Amb aquest emotiu text Rafael Domingo s’acomiadava de tots els companys i amics del consistori. En aquell moment ni tan sols sabia quina seria la seva destinació. Per les dates, és molt possible que li toqués participar en l’últim gran enfrontament de la guerra: la batalla de l’Ebre. Desconeixem que va ser d’ell i si mai va tornar a l’Hospitalet.

AMHL 101-T110-1938_030

“Hágame el favor, Oliveras” (1930)

El 18 d’agost de 1930 el president del Consorci de la Zona Franca enviava aquesta carta a l’alcalde de l’Hospitalet Just Oliveras Prats.

L’home estava fart de l’actitud de l’alcalde i de la lentitud del consistori en la concessió d’un permís d’urbanització d’un nou barri.

Pel que sembla, entre els dos individus hi havia hagut amistat, ara però, el president de la Zona Franca se sent traït i expressa el seu descontentament amb ironia i fins i tot amb amenaces. El text no té pèrdua.

"Lesiones o contusiones" (1866)

L’Ajuntament informava al Jutge de Primera Instància (que estava a Sant Feliu de Llobregat) que decidia suspendre les diligències iniciades per les “lesions o contusions” causades pel mestre Joan Baptista Madorell al nen Boi Valls.

Els motius per arxivar el cas sense cap mena de càstig pel mestre eren senzillament que el metge va diagnosticar que el menor ja estava curat, que ja feia tres dies que sortia de casa i que s’havia traslladat a un altre poble. Problema resolt.

AMHL 101-M240-1866_12

Acta de sessió de l'Ajuntament de 1743

L’Ajuntament de l’Hospitalet  l’any  1743
Aquest document plasma la sessió del Ple de l'Ajuntament del 19 d’agost de 1743. Hi van acudir el batlle, els regidors i alguns habitants del poble que van ser convidats a participar-hi per decidir com pagar una contribució de carbó i candeles (espelmes).

Transcripció dels noms tal com apareixen:
  • Batlle: Pera Mestras.

  • Regidors: Francesch Oliveras, Faliph Rodes, Joseph Miquel, Joan Martí.

  • Habitants convidats: Pau Riera, Bartomeu Llopis, Anton Prats i Riera, Francisco Viñals, Pau Cassas, Mateu Piguillem, Pau Rodes, Joseph Codina, Anton "Dauesa", Sabestià Prats, Pau Trabal, Pau Piguillem, Jaume Hugo, Joan Martí de Montaña.
Al revers del document es pot llegir l'anotació "Diners o recivos de carn del añ 1813". Segurament el full fou reutilitzat com a embolcall de documentació de 1813 i per això l’hem trobat entremig de documents que daten d'aquest any.
 

Acte del Bloc Obrer Camperol (1931)

El Bloc Obrer i Camperol era un partit polític d'ideologia comunista que va existir a Catalunya entre 1930 i 1935, any en que es va fusionar amb l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista.

En aquest acte al cinema Imperio (el qual estava situat al carrer de l'Aprestadora) hi van participar els principals dirigents del partit.

Més endavant, alguns d'ells van tendir cap a diferents formacions polítiques: Jaume Miravitlles a Esquerra Republicana, Hilari Arlandís al Partit Socialista Unificat de Catalunya i Pere Bonet a l'esmentat POUM.
 

Agraïment de Macià

Abril de 1931. Les eleccions municipals han donat la victòria a les forces republicanes.

A l’Hospitalet els nous regidors escollits constitueixen el nou ajuntament i Francesc Macià envia aquesta nota d’agraïment signada per ell mateix.

Amb la República arriba la democràcia, es recupera la Generalitat com a institució de govern de Catalunya i Macià és escollit com a president.

Arriba el sufragi universal masculí (1868)

El 18 de desembre de 1868 es van celebrar a Espanya les primeres eleccions amb sufragi universal masculí (les dones s’haurien d’esperar fins a 1933). Van ser unes eleccions municipals convocades arran de la Revolució coneguda com “la Gloriosa”, que havia foragitat la reina Isabel II i estava encapçalada per militars com Topete, Serrano i Prim.

Malgrat la teòrica llibertat d’aquestes eleccions, podem constatar com a l’Hospitalet només van votar 229 individus dels 827 que tenien dret a fer-ho (un 27% de participació). A més, veiem com tots, absolutament tots els 229 electors, van votar pel mateix candidat (el que representava el sector monàrquic democràtic). En els documents s’explica que el partit oposat (el republicà segurament) es va mostrar indiferent al procés electoral i no va acudir a les urnes. La baixa participació també es podria explicar per la manca de costum de participar en processos electorals de gran part de la població.

AMHL 101-J310-1868_09

Athlètic Bàsquet Júniors (1932)

Manel Pena Orpinell, president del club Athlètic Bàsquet Júniors, explica que l'equip jugarà el Campionat de Catalunya i que la Federació Catalana de Bàsquet els obliga a que hi hagi policia durant els partits que juguin al seu camp de la Rambla de Just Oliveras.

Les dates dels partits són: 11 de desembre de 1932, 8 i 22 de gener de 1933, 5 de febrer, 5 i 19 de març i 2 i 16 d'abril.

Aquest club de bàsquet s’acabava de crear i és el que, després de la Guerra Civil, va passar a anomenar-se Club de Bàsquet L’Hospitalet.

Ban del Mariscal MacDonald (1810)

Durant la Guerra del Francès l’exèrcit de Napoleó va ocupar Catalunya. Les autoritats franceses van crear el Govern General de Catalunya, el qual s’adreçava a la població amb textos com aquest que es conserva a l’Arxiu Municipal de L’Hospitalet.

Étienne Jacques MacDonald, Mariscal de l’exèrcit francès i Duc de Tarento, va ser Governador General de Catalunya entre 1810 i 1812. Posteriorment va formar part de la desastrosa campanya de Napoleó a Rússia.

Cèdula personal de la Primera República espanyola (1873-1874)

El revers d'una documentació referent a un expedient d'obres de 1875 ha estat el lloc on s'ha localitzat una cèdula d'empadronament del temps de la Primera República espanyola. Es troba en blanc i podem observar els diversos camps que calia omplir: des de l'adreça i la professió a l'alçada i el color dels ulls. També ens informa que aquesta cèdula va ser instaurada a partir del Decret del Govern de la República de 20 de setembre de 1873.

La Primera República espanyola només va durar des de l'11 de febrer de 1873 fins el 3 de gener de 1874, i es va caracterizar per la seva inestabilitat política (durant aquest període van haver quatre presidents diferents) i per haver de fer front a la Tercera Guerra Carlina, a l'aixecament cantonal i a la Guerra dels Deu Anys de Cuba (la primera guerra d'independència cubana, 1868-1878).

Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall són els únics catalans que han arribat a ser cap d'Estat a Espanya, i ho van ser precisament durant la Primera República espanyola (de febrer a juliol de 1873, entre tots dos).
 

Certificats d'implantació de la Constitució de Cadis (1820) a l'Hospitalet

La Constitució de 1812 a l’Hospitalet
Durant l’ocupació francesa de la península ibèrica, les Corts espanyoles van aprovar a Cadis la Constitució coneguda com la Pepa (anomenada així perquè es va aprovar el dia de Sant Josep). Es tracta de la primera Constitució espanyola de la història, i es caracteritzava pel seu caire liberal, ja que situava la sobirania en la nació i no en el rei.
El 1814, quan es va acabar la guerra amb els exèrcits de Napoleó, Ferran VII va abolir la Constitució i va restablir el poder absolut de la monarquia. El 1820, però, el cop del militar progressista Rafael del Riego va permetre que el sector liberal accedís al govern i la Pepa va ser recuperada i implantada. Només va ser vigent durant tres anys (el conegut Trienni Liberal), ja que el 1823 Ferran VII tornà a imposar l’absolutisme gràcies a l’exèrcit francès dels cent-mil fills de Sant Lluís. Riego fou executat i molts liberals van haver d’exiliar-se.
El 1820 a l’Hospitalet s’havien celebrat actes de publicació, instauració i jurament del nou ordre constitucional. Francesc Negre, el secretari de l’Ajuntament, ens ho explica en aquests documents conservats a l’Arxiu Municipal (dos certificats i un esborrany).

Creació de l’Escola de Música (1938)

El 4 de febrer de 1938 s’obrien les inscripcions per apuntar-se a la recent creada Escola Municipal de Música, destinada a adults.

En aquest ban, l’alcalde Rafael Domingo també feia saber que calia confeccionar un cens de ciutadans majors de 14 anys que no sabessin llegir ni escriure, per poder establir una escola per a adults analfabets.

AMHL 101-U310-1938_004

El general Espartero (1869)

El general Baldomero Espartero (1793-1879) va ser regent d’Espanya durant la minoria d’edat d’Isabel II. Es tracta d’un dels polítics espanyols més rellevants del segle XIX. Quan a finals de 1868 va triomfar l’expulsió de la monarquia borbònica, alguns van reclamar-lo perquè tornés al govern d’Espanya. De fet, el general Prim li proposà si acceptava el tro d’Espanya. Però Espartero, que vivia a Logroño i ja portava anys retirat de la política, va refusar l’oferta de ser rei.

Per una banda, Espartero és recordat per la frase “cal bombardejar Barcelona cada 50 anys”. Però per altra banda, cal dir que el vell general gaudia de fama i reconeixement entre molts sectors de la societat. A l’Hospitalet, l’alcalde Rafael Casas (sorgit de les primeres eleccions amb sufragi universal masculí) va organitzar un homenatge a la seva figura durant el dia de Sant Baldomer.

Aquí veiem digitalitzada la carta d’agraïment d’Espartero, signada per ell mateix, que des de 1869 es conserva a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet.

AMHL 101-U150-1869_01

El Museu de l’Hospitalet (1936)

Joan Rius i Vila va viure a l’Hospitalet entre 1930 i 1940. Va arribar a ser regidor de Cultura. En aquest document de 1936 (en plena Guerra Civil) veiem com proposava la instal·lació d’una nova biblioteca i d’un Museu de la ciutat.

La creació de Museu no es va materialitzar fins molt temps més tard, però segurament aquest escrit constitueix la primera menció d’aquesta idea.

Joan Rius i Vila va escriure, entre d’altres llibres, Deu anys crucials a l'Hospitalet de Llobregat 1930-1940 i El meu Josep Janés i Olivé.

AMHL 101-U320-1936_044

El perill de les mutualitats obreres (1856)

El 20 d’agost de 1856 la Capitania General de Catalunya va publicar aquesta normativa que regulava la creació de mutualitats per part dels obrers. La majoria de punts intentaven limitar el poder d’aquestes associacions; com per exemple establint un número màxim de socis i prohibint que estiguessin formades per obrers de diferents indústries.

Sens dubte, des de les autoritats es temia la influència i la força que podia arribar a tenir l’associacionisme dels treballadors. Ja hi havia hagut les primeres protestes i vagues (com la destrucció de la fàbrica Bonaplata el 1835) i s’havien creat els primers sindicats (el  1840 l’Associació de Teixidors de Barcelona).

En aquella època l’Hospitalet encara era un poble eminentment agrícola, però aviat també hi començaren a aparèixer les primeres indústries.

AMHL 101-U310_1856_07

El Projecte d’Estatut de 1931

El govern de Macià anava per feina. La República fou proclamada després de les eleccions municipals del 14 d’abril de 1931 i es restablí el Govern de la Generalitat. Aleshores va ser redactat un projecte d’Estatut de Catalunya. Aquesta llei havia de ser votada en referèndum pels ciutadans, aprovada pels Plens municipals de Catalunya i després acceptada pel Congrés espanyol.

L’Estatut, el qual va ser enviat adjunt a la notificació que aquí observem, es pot consultar a l’Arxiu. Deia coses com que Catalunya era un Estat integrat a la República Espanyola. Però tot i rebre un 99% de vots a favor en referèndum i ser aprovat per una amplíssima majoria d’Ajuntaments, quan el text va ser enviat a Madrid les Corts republicanes el van retallar i, per exemple, van canviar el terme “Estat” per “regió”.

El tinent d'alcalde Salvador Gil i Gil (1933)

Salvador Gil i Gil fou escollit tinent d’alcalde en el primer ajuntament democràtic de la història de l’Hospitalet. Botiguer de professió, es va involucrar en la promoció d’entitats culturals i esportives.

Aquí veiem com el 25 d’abril de 1933 escrivia aquesta invitació a l’alcalde per convidar-lo a un concurs de tir de platets celebrat amb motiu de la inauguració del camp de tir situat al Camí del Molí (a la Bòbila d’en Goita).

Malauradament, el jove tinent d’alcalde fou assassinat pocs dies després d’aquests esdeveniments, el dia 14 de maig. Estava casat i tenia tres fills.

Els diaris de l’època recullen que era una persona molt estimada a la població i que al seu enterrament hi assistiren el president de la Generalitat i el Ministre de Governació entre d’altres personalitats.

El Torrent Gornal el 1862

El 1862 Joan Aldavert va construir una fàbrica al costat del Torrent Gornal, davant de la carretera que anava cap a Sant Boi de Llobregat. El Torrent Gornal era una riera que transcorria més enllà de l'avinguda que avui port el seu nom. Per això, antigament, carrers com els de Rosalía de Castro i Juan Ramon Jiménez van ser anomenats Torrent Gornal.

A l'Arxiu conservem plànols de la fàbrica i també aquest dibuix de l'arquitecte Joan Soler i Cortina sobre una sèrie de travessers que es volien construir al camí del Torrent Gornal per tal d'alleugerir el pendent.
AMHL101-C410-1862_07

El ROBATORI D'UN VESTIT DE LA REINA (1825)

El vestit reial que no va arribar a Saxònia (1825)
El desembre de 1825 va arribar a l’Ajuntament de l’Hospitalet aquesta circular de la Intendència de Policia del Principat. Com es pot observar, tracta sobre la recerca de la banda de lladres que havia assaltat el correu que viatjava de Madrid a Irun, robant un vestit de seda de l'India brodat en plata que la reina Maria Josepa Amàlia enviava al seu pare (el príncep de Saxònia).

Aquesta reina s’havia casat amb Ferran VII quan tenia 16 anys (i ell 35), sent la tercera esposa del monarca espanyol. Igual que les seves dues antecessores, va morir jove i sense donar descendents al tron (el 1829, amb només 25 anys).

AMHL 101-U320-1825_13

Eleccions a l'Hospitalet (1836)

Des de 1812 es va instaurar a Espanya el sufragi censatari. Això volia dir que a les eleccions només podien votar els homes majors de 25 anys que tinguessin una renda mínima establerta per llei. A més, a les eleccions només si podien presentar els homes que complissin aquests requisits i que a més sabessin llegir i escriure.

Aquest llistat correspon segurament als homes que podien presentar-se a les eleccions de 1837. Com podem observar només 13 homes tenien dret a ser representants públics.

Els 101 que podien votar (1838)

A l’Arxiu es conserva la llista electoral de tots els habitants de la Província de Barcelona que tenien dret a vot el 1838. El llistat està organitzat segons districtes electorals, i l’Hospitalet pertanyia al districte de Sant Feliu de Llobregat, junt amb altres poblacions com Sant Vicenç dels Horts, Esplugues, Molins de Rei, Cervelló, Vallirana, Sant Just Desvern, el Papiol, Sant Joan Despí i Cornellà.

La població aproximada de l’Hospitalet era de 3000 persones, però només els 101 homes amb rendes més altes podien participar a les eleccions.

AMHL 101- J310-1838_09

Els mestres mal pagats (1859)

El 24 de gener de 1859 Fèlix Artau, mestre de l’escola municipal, escrivia aquesta reclamació a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Ho feia per queixar-se del pobre sou que rebien tan ell com altres treballadors municipals (entre ells l’ajudant del mestre i l’agutzil). A més, també denuncia que ni tan sols poden “gaudir relativament del seu mesquí sou” perquè el consistori acumula mesos de retard a l’hora de pagar-lo.

El mestre acaba la sol•licitud tot advertint que si la corporació municipal no respon a la seva reclamació els treballadors acudiran a una autoritat superior per manifestar la seva queixa.

Sens dubte aquest document corrobora la dita popular “passar més gana que un mestre d’escola”.

AMHL 101-W400-1859_01

Francisca Susanna (1864)

Antigament cada barri tenia el seu alcalde pedani, el qual s’ocupava de reunir-se amb els veïns i representar el barri. En aquest document veiem com en Jacint Folch, alcalde pedani de Santa Eulàlia, comunica a l’Ajuntament la situació de la Francisca Susanna. Aquesta veïna va ser agredida pel seu marit i demanava ajuda a les autoritats municipals per recuperar les seves pertinences (s’entén que va marxar de casa). D’entrada el marit no volia acatar les autoritats. Però en l’anotació del marge veiem que finalment l’assumpte es resolgué “satisfactòriament entre els consorts” i l’home demanà disculpes pel greuge.

Per tant, observem com la violència de gènere no era jutjada, sinó tractada i acceptada amb tota normalitat. El marit demanà perdó per no fer cas a les autoritats, no pas per pegar a la seva dona.

Josep Suñol i Garriga (1931)

Josep Suñol i Garriga, diputat a les Corts, recomanava a Josep Torelló com a guàrdia urbà de l’Hospitalet, en una carta adreçada a l'alcalde d'aquell moment, Josep Muntané Almirall.

Suñol també era director del diari “La Rambla”, el qual anunciava els resultats del Barça just davant de la Font de Canaletes de Barcelona, originant així el costum dels aficionats culers de celebrar els triomfs del seu equip en aquest indret. Més endavant, el 1935, Suñol va ser escollit com a president del FC Barcelona.

Al començar la Guerra Civil, Suñol va viatjar al front de Madrid per animar els combatents republicans.  Allà però, va ser capturat i assassinat pels militars rebels. Encara avui dia es desconeix on es troben les seves restes.

L'abastiment d'aigua potable (1875)

El 20 de març de 1875 Josep Cirera i Ripoll, veí de Barcelona, va sol·licitar a l'Ajuntament de l'Hospitalet conèixer el nombre d'habitants de la població i la quantitat de litres que s'hi consumien diàriament. El motiu? estava duent a terme el projecte d'abastiment d'aigua potable a l'Hospitalet.

L'Ajuntament va comunicar-li que hi havia 3278 habitants i que cada dia es gastaven 6556 litres (van calcular dos litres d'aigua potable per habitant).

Entre els Antecedents del Registre de Construcció (1819-1883) es conserva l'expedient on figuren la sol·licitud i la resolució (amb data de 23 d'abril de 1875).
AMHL 101-Q110-1875_04

L’escola Salvador Gil i Gil (1934)

El tinent d’alcalde Salvador Gil i Gil havia estat assassinat feia poc temps, per això aquesta escola va rebre el seu nom.

Projectada des de 1932 i ubicada al carrer de Campoamor, es va inaugurar l’octubre de 1934, però no pas el dia set com diu aquest text, ja que els fets del sis d’octubre (la proclamació de l’Estat Català i la intervenció militar) van provocar que la inauguració s’ajornés fins el dia tretze.

Com altres centres escolars que daten dels mateixos anys, va ser dissenyat per l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. L’edifici constava de tots els serveis bàsics i era modern i innovador per l’època.

La "purificació" dels mestres (1825)

Aquesta imatge correspon a la primera pàgina de les ordres enviades a tots els municipis de Catalunya per la Junta d’Inspecció d’Escoles del Principat. Es tracta d’ordres reials i de disposicions promulgades per la Reial Junta Superior d’Inspecció d’Escoles del Regne.

Tracten sobre l’anomenada “purificació” dels mestres de primeres lletres. És a dir, per assegurar el retorn de l’absolutisme, Ferran VII va ordenar que es depuressin tots aquells individus que havien rebut el títol de mestre durant el període de govern constitucional (1820-1823).

Pel bé de la Monarquia i de l’Església, calia evitar l’ensenyament i la difusió de les idees liberals.

El document complet consta de quatre pàgines.

AMHL 101-U320-1825_10

La CNT contra Cosme Toda (1931)

Segons els treballadors de l’Hospitalet afiliats al sindicat de la Confederació Nacional del Treball, Cosme Toda era el pitjor empresari de la ciutat. En aquest pamflet veiem com el denuncien, l’acusen d’explotador i fins i tot l’arriben a amenaçar. Tot plegat ens ensenya les tenses relacions entre obrers i patrons que es vivien en aquella època. 

La Guerra del Francès a L’Hospitalet (1808-1814)

Durant la Guerra del Francès, Catalunya va passar a ser part de l’Imperi de Napoleó. Arreu del territori els municipis van haver d’allotjar les tropes que formaven part de l’exèrcit napoleònic. Sobretot eren francesos, però també hi havia batallons italians.
Tal com mostra la nombrosa documentació conservada a l’Arxiu, L’Hospitalet va haver d’acollir i proveir soldats francesos i italians. Els documents ens ensenyen com els habitants de L’Hospitalet lliuraven a l’Ajuntament aliments, vi, oli per fer llum, farratge pels cavalls i llenya. A canvi rebien un pagament i el secretari o un regidor en feia un rebut. Aleshores, els oficials francesos i italians entregaven vals a l’Ajuntament per emportar-se les provisions que necessitaven. És curiós descobrir com alguns oficials francesos escrivien “Hospitalette” i els italians “Ospitaletto” o “Ospedaletto”.

Per a més informació sobre la Guerra del Fracès a l'Hospitalet podeu consultar aquest article.

Traducció del text en italià:

Regiment de Caçadors del Príncep Reial,
2n esquadró - 6a Companyia
Val per la quantitat de quatre-centes una racions de palla pel nodriment dels cavalls de la dita Companyia a compte del 14 fins a tot el vint-i-u de novembre de 1808.
Racions 401 – Palla   Ospitaletto, el 21 de novembre de 1808.
El Capità Comandant de la Companyia

La primera aviadora catalana (1931)

Aquest cartell anuncia la celebració del concurs d’aviació de Cardedeu de 1931. Hi va participar la primera catalana que fou pilot d’avió: Pepa Colomer. Amb 18 anys recentment complerts era indubtablement la cap de cartell del concurs. El president Macià també hi assistí.

Posteriorment, durant la Guerra Civil, Colomer es dedicà a fer classes de vol pels joves pilots.

La versió de l’empresari Toda (1931)

Els patrons de la indústria de la ceràmica de L’Hospitalet, encapçalats per Cosme Toda, denuncien la situació de conflicte que mantenen amb els treballadors. Segons ells, tot i la seva disposició a augmentar-los el sou una pesseta al dia, el sindicat ha declarat una vaga.

Els empresaris demanen que l’Ajuntament utilitzi la seva autoritat per obligar els obrers a abandonar la vaga i reintegrar-se a la feina.

AMHL 101-U430-1931_044

Les 10 escopetes de l'alcalde (1819)

A principis del segle XIX, una de les coses que "anava amb el càrrec" de batlle, era la custòdia de documentació i de les vares d'alcalde. Ah, i també de deu escopetes, quatre pistoles i un paquet i mig de munició. Ho veiem en aquest document que a la vegada ens informa que Josep Ferrer i Alern fou nomenat per ser batlle durant els anys 1819 i 1820.
A partir de 1820 el càrrec de batlle va passar a anomenar-se "alcalde constitucional", per l'aplicació de la Constitució de Cadis. El traspàs de les escopetes es va seguir fent (el 1821 van passar de Josep Ferrer a Pau Farres).
Inventari de béns entregats al batlle AMHL T100-1819_s/n

Les condicions per la cessió de terrenys a Barcelona (1931)

A principis de 1931 l’alcalde Just Oliveras comunicava a l’Ajuntament de Barcelona quines eren les condicions perquè l’Hospitalet cedís part del seu terme municipal.

Potser algunes de les compensacions demanades a canvi “d’una part important de terreny de la ciutat” poden semblar curioses: que el cos de bombers de Barcelona prestés el servei antiincendis a l’Hospitalet, que Barcelona es fes càrrec del servei de recollida de gossos vagabunds, que fos suprimit el gual de la Riera Blanca al costat de la Bordeta… 

Aquí les teniu en aquesta còpia de la notificació que li va ser enviada a l’alcalde barceloní.

Les feines de l’arquitecte municipal (1861)

En aquest document Joan Soler i Mestres fa el recompte dels honoraris que ha de cobrar per la seva feina com a arquitecte municipal entre gener i juny de 1860 (tot i que l’escrit és de setembre de 1861).

D’aquesta manera podem saber quines obres públiques es duien a terme o es projectaven a l’Hospitalet durant els primers mesos de 1860: l’anivellament de la Riera de la Creu, el projecte de portar aigua potable a la població i l’habilitació d’un edifici del carrer major com a escola i com a casa per la mestra.


AMHL 101-W400-1861_01

Les feines de l’arquitecte municipal (1861)

En aquest document Joan Soler i Mestres fa el recompte dels honoraris que ha de cobrar per la seva feina com a arquitecte municipal entre gener i juny de 1860 (tot i que l’escrit és de setembre de 1861).

D’aquesta manera podem saber quines obres públiques es duien a terme o es projectaven a l’Hospitalet durant els primers mesos de 1860: l’anivellament de la Riera de la Creu, el projecte de portar aigua potable a la població i l’habilitació d’un edifici del carrer major com a escola i com a casa per la mestra.

AMHL 101-W400-1861_01

Llista dels llibres prohibits (1826)

El 29 de gener de 1826 el Comte de Villemur, Governador de Barcelona, va enviar una ordre del Consell Reial a tots els pobles del seu corregiment. Arran de l’avís de l’ambaixador espanyol a França, el Consell Reial prohibia a Espanya una sèrie de llibres considerats “obscenos revolucionarios o impíos” que s’editaven a París i arribaven a la península.

En aquesta ordre s’incloïa un llistat de les obres il•legals que intentaven passar desapercebudes portant títols que semblessin inofensius. Per exemple, la “Vida de San Marcelino” amagava en realitat la perillosa “Filosofia de Voltaire” i la “Vida de Santa Cecília” era l’obra de Goethe “Werther”.
AMHL 101-U320-1826_01

Màquines i obrers (1854)

L’arribada de màquines que substituïen el treball humà no va despertar cap simpatia als treballadors de les indústries. De la mateixa manera que a Anglaterra (on va néixer el luddisme, el moviment que defensava la destrucció de maquinària), a Catalunya van esclatar conflictes com el de les selfactines. Aquestes eren unes màquines de filar automàtiques que estalviaven mà d’obra. Durant la jornada del 14 de juliol de 1854 diverses fàbriques tèxtils van ser cremades per grups de filadors enrabiats per l’atur forçós al qual es veien abocats.

Dos dies després, el Capità General de l’exèrcit a Catalunya Ramon de la Rocha va publicar el ban que aquí observem; avisant que tot aquell que incendiés un edifici seria condemnat a mort al cap de sis hores després d’un absurd judici militar (com veiem, la pena ja estava dictada abans de celebrar-se).

Cal dir que després d’aquest ban la crema de fàbriques va cessar, però el conflicte no finalitzà. Els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, van declarar-se en vaga pacífica. Amb les indústries aturades durant dies i la negociació del propi La Rocha amb els líders obrers, el Capità General acabà signant el 25 de juliol la prohibició de l’ús de les selfactines. I a principis d’agost La Rocha fou rellevat per un altre Capità General.

Mútues de treballadors a l’Hospitalet (1862)

Aquest document és una còpia dels formularis que l’Ajuntament havia de fer arribar al Governador de la Província per informar-lo de quines societats de socors mutus existien a l’Hospitalet.

Observem com a mitjans del segle XIX els treballadors de la població ja començaven a associar-se per poder ajudar-se entre ells en cas de necessitat. Són el precedent dels sindicats i estaven molt limitats per les autoritats, que no volien que les associacions prenguessin massa poder.

A l’Hospitalet veiem que n’hi havia: la de Sant Antoni de Pàdua (fundada el 1851 i amb 149 socis), la de Sant Antoni Abat (del 1852 i 171 socis) i la de Sant Isidre (del 1855 i 144 socis).

AMHL 101-U420-1862_05

Qüestionari sobre les vagues (1931)

El Conseller d'Economia i Treball va fer arribar aquest qüestionari a l'Ajuntament de l'Hospitalet per informar-se sobre les vagues i la conflictivitat laboral entre els obrers i els empresaris a l'Hospitalet.

Aquest no era un problema menor i calia que les administracions públiques intervinguessin en la millora de les condicions de treball i participessin en les negociacions entre sindicats i patronals.

Quan l'Hospitalet tenia 5 carrers (1818-1822)

Aquest manuscrit ens explica el Resum General de la població de l'any 1818, que va ser col·locat a l'Arxiu el dia 22 d'abril de 1818. També hi podem veure les anotacions sobre la població dels anys 1820, 1821 i 1822.
El 1818 L'Hospitalet tenia 5 carrers i 219 unitats familiars. La població era de 358 homes i 509 dones (per tant, 867 habitants). El 1822 el nombre d'habitants havia pujat fins a 918 i les famílies o cases (denominades "veïns") eren 221.

Ramon Franco a l’Hospitalet (1932)

El 13 d’abril de 1932, a l'Ateneo Instructivo Republicano Federal del carrer Holanda de l'Hospitalet s’hi celebra un míting polític de l’aliança dels partits d’esquerres.Un dels oradors és Ramon Franco, un aviador militar que s’ha fet famós per les seves gestes (el vol del Plus Ultra del 1926, d’Espanya a sud Amèrica) i que ara ha entrat en política defensant els ideals republicans. Qui hauria dit en aquell moment que ell no seria el membre més conegut de la família, i no precisament per simpatitzar amb la República?

Ramon Franco va recolzar Esquerra Republicana de Catalunya i va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a les Corts.

Quan esclatà la Guerra Civil, després de dubtar sobre què fer, finalment va passar-se al bàndol del seu germà. Va morir el 1938 en accident d’avió quan es dirigia a bombardejar València o Barcelona des de Mallorca.

Com a anècdota, afegirem que a Barcelona li van dedicar un carrer molt abans que al seu germà, el 1927. El "carrer de l'aviador Franco" va existir fins l'any 2019, quan li van canviar el nom per "carrer del mecànic Pablo Rada" (que era l'acompanyant de Ramon Franco durant el vol del Plus Ultra).

Regidors per la gràcia del rei i rei per la gràcia de Déu (1824)

Certificat del títol dels regidors (1824)
Aquest document, produït pel secretari de la Reial Audiència de Catalunya, certifica que Joan Batllori, Jaume Abat, Joan Gelabert i Antoni Sala eren regidors de l'Hospitalet. El 1824 Ferran VII havia restaurat l'absolutisme després del breu Trienni Liberal (1820-1823) i el nomenament del càrrec de regidor provenia directament de la "Sobirana voluntat de Sa Majestat". La sobirania del país no requeia en els ciutadans, sinó en el rei, del qual depenien tots els poders.

El document té un especial valor perquè conserva intacte el segell de lacre que servia per a la seva autentificació i validesa. El lacre és una pasta sòlida composta de laca, trementina i una matèria colorant (habitualment vermell, com en aquest cas), que s'emprava fosa per a cloure i segellar documents. Aquí el veiem cobert per un paper retallat amb forma de flor, i és possible llegir-hi el text "FERDINANDUS VII DG HISPANORUM REX", és a dir: Ferran VII, rei d'Espanya per la gràcia de Déu (Deus Gratia).

Ferran VII és el rerebesavi (o quadravi) de Joan Carles I, rei per la gràcia de Franco.

Un fet escandalós (1864)

Els rumors d’escàndol creixien sobre la casa d’en Francesc Pau. Aquest veí acollia a casa seva a la seva cunyada Rosa i a la filla d’aquesta, i sembla que mantenia “relacions sospitoses” amb totes dues.

En aquesta còpia de l’avís que l’Ajuntament li va enviar, el Consistori l’adverteix que no ha d’admetre-les més a casa seva i que ha de cessar les relacions escandaloses amb elles. Si no ho fa serà denunciat davant la Justícia.

No sabem quina edat tenia la neboda ni com va acabar l’assumpte. El que sí sabem és que aquestes situacions succeïen i quin era el tema de conversa a les parades del mercat.

AMHL 101-M100-1864_09

Una excursió al zoo (1932)

Els alumnes de l’Escola Nacional número 15 de l’Hospitalet, situada a la Ronda de la Via, van gaudir el dia 30 de maig de 1932 d’una excursió al zoològic de Barcelona.

Així ho explicava el mestre al Consell Local de Primera Ensenyança en aquesta carta.

L’arribada de la democràcia va potenciar el sistema educatiu, possibilitant que els nens i nenes aprenguessin a través de nombroses sortides escolars i colònies.

Urbanització del carrer de l'Església (1867)

El 1867 s’acabava d’obrir el carrer de l’Església i es va fer la parcel•lació dels terrenys  que hi havia a banda i banda. En aquest plànol podem observar amb detall cada solar i el nom del seu propietari. En aquell moment el carrer de l’Església anava des del carrer Major fins al carrer del Centre, i no era travessat pel carrer de Barcelona com en l’actualitat. Els terrenys d’aquest nou carrer havien format part de l’hort de Can Xarricó, propietat del Marquès de Castellbell.

Ajuntament de L'Hospitalet

Pl. de l'Ajuntament, 11
08901 L'Hospitalet de Llobregat
Tel. 934 029 400