Joan Dausà publica el disc Ara som gegants després de tres anys de silenci discogràfic. Un treball que celebra la vida tal i com és: intensa, reflexiva i il·lusionant. No cal ser gran per ser gegant. Només cal confiar en la vida. Tots hem estat gegants alguna vegada. I ho tornarem a ser.

Durant anys, dècades, segles, hem aplaudit actors, actrius, dramatúrgies, escenografies, directors... però ens hem oblidat d’una peça clau del teatre: el públic. Quim Masferrer pensa que ha arribat l’hora de fer un homenatge al públic en un espectacle únic i impossible de repetir perquè el públic n’és el protagonista. Un protagonista, o millor dit: molts protagonistes, que escriuran l’argument d’aquesta experiència.

El pallasso busca i gairebé sempre troba, les fissures en la raó i en els seus semblants. El savi tremola, quan riu. Perquè sovint la matèria del riure, la vida de l’home, és feta de tristesa, afirmava Baudelaire. Quan els pallassos són capaços de les lletres fer-ne números i de vestir els fets de nuesa, la llibertat n’és la seva presó.

Antonia Santiago Amador “La Chana” neix a L’Hospitalet el 1946. És una artista creadora genial, autodidacta i irrepetible. Ha tingut dos etapes d’esplendor professional: una entre 1966 fins 1980 i una altre entre 1985 i 1991; ambdues interrompudes per un període de cinc anys de silenci artístic. Ara tenim la oportunitat de gaudir de nou del seu talent.

Dos antics amics es retroben després de vint anys. Quan eren joves, presentaven plegats un programa radiofònic d’humor. Ara un d’ells ja ha triomfat com a humorista però l’altre ha fracassat com a periodista. Els dos fan una juguesca al voltant d’un tema que els apassiona: els límits de l’humor. Serà capaç el periodista de fer la broma més forta que pugui imaginar a la seva dona?

Sis dones del poblat de barraques sevillà, el més gran i antic d’Europa, reinterpreten el clàssic Fuenteovejuna després de la revolució que va suposar la seva primera experiència de teatre comunitari amb La casa de Bernarda Alba. Semblava impensable escapar d’aquest parc temàtic de misèria, però ja fa quasi 10 anys que el teatre va servir de salvaconducte per a un grapat de gitanes de El Vacie per visibilitzar i amplificar el crit d’uns veïns que exigeixen dignitat.

Niño de Elche és l'enfant terrible del nou flamenc. Radical i avantguardista fins a límits insospitats, Francisco Contreras ha extasiat públics com els del Sónar mesclant poesia, música i performance i coquetejant amb el rock o l´electrònica. Amb Voces del extremo (2015), el cantaor va aconseguir allò tan difícil de posar d´acord públic i crítica i des d´aleshores no ha parat d´experimentar. Ara, el d´Elx presenta Antología del cante flamenco heterodoxo, sota la direcció de Pedro G. Romero i la producció de Raül Fernández Refree, on conviuen influències musicals aparentment tan allunyades les unes de les altres com Xostakóvitx, Tim Buckley i Mikel Laboa, amb textos d´Antonio Machado, Lafargue i San Juan de la Cruz. Esteu preparats?

Un tret al cap s’apropa al gènere del thriller periodístic sense renunciar a l’humor a la dimensió íntima dels personatges. Una periodista acomiadada, una víctima que demana insistentment que es faci públic el seu cas. I una dona (la germana de la periodista) que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud. Entre les tres es crea un triangle en el que tot allò que és tant difícil de dir és justament el que els permetrà sortir del carreró sense sortida on han anat a parar.

La ciutat està assetjada i som al pic de l’hivern. Al pis del professor, on es refugien el seu assistent Daniel i la Marina, estudiant d’últim any i amant del Daniel, només un combustible els pot permetre lluitar contra el fred: els llibres. Però no tothom hi està d’acord. A mesura que passen els dies i que el fred els tenalla, els principis ètics trontollen i el triangle format pels tres personatges s’anirà enterbolint a causa de la gelosia, els interessos, el poder i l’instint de supervivència.

Café La Tranquilitat, avinguda del paral·lel, Barcelona anys 20 del segle passat. Un indigent s’apropa a una taula i demana una moneda a un home. Aquest treu una pistola de la jaqueta, la posa a la ma de l’indigent i li diu: “Ves al banc i agafa tot allò que necessitis. Es teu”.