Ana Mas Projects presenta Ya no baila la luz en mi sonrisa. Capítulo I. Piel, una exposició col·lectiva amb la participació de Diego Ballestrasse, Albert Cano, Lucía C. Pino, Joseba Eskubi, Joan Rom, Susana Solano i Ricard Terré. És la primera d'un cicle d'exposicions col·lectives que la galeria presentarà amb caràcter anual i que respondrà, com Piel, al ressò de les inquietuds formals i conceptuals que ressoni a les obres dels artistes que les configurin.

Ya no baila la luz en mi sonrisa. Capítulo I. Piel sorgeix d'una aproximació fortuïta a l'obra poètica d'Alejandra Pizarnik (Argentina, 1936 – 1972), un treball fortament marcat per temes com la identitat, la construcció de la subjectivitat, la infància o la pèrdua. Alguns dels referents fonamentals a l'obra de Pizarnik van ser els escriptors Julio Cortázar i l'artista Henri Michaux, els quals de manera recurrent als seus escrits van donar vida a éssers que no encaixaven a la realitat o que operaven sota altres lògiques. Així, doncs, el títol del cicle recupera un vers d'El despertar, un dels poemes més cèlebres de l'autora argentina, per agrupar les obres d'uns artistes susceptibles d'evocar, fragmentàriament, el batec de criatures estranyes, ambigües i enigmàtiques.

La pell és un límit. Però també una barrera. Allò a través del qual el nostre cos es mostra al món, a tot allò que, físicament, li és aliè.

La pell és també un dels materials dels quals es val Joan Rom (Barcelona, 1954) per revestir de vida les estructures de fusta que, amb l’aparença de figures deformes, remeten subtilment a diferents parts del nostre cos.

Per la seva banda, la selecció de fotografies de Ricard Terré (Sant Boi de Llobregat, 1928), totes inèdites, en tractar-se d’una de les últimes sèries en les quals estava treballant l’autor, també remet a quelcom corpori en la mesura que és pell l’escorça d’un tronc, la part visible d’un arbre, una mena de paisatge abstracte vist a través d’un ull que, com el d’Albert Cano (Vic, 1968) o Diego Ballestrasse (Argentina, 1974), convida a imaginar a partir del fragment. En el cas de Cano, retallant, trossejant i deconstruint retalls de premsa i publicitat per crear figures, també amorfes i impossibles; en el cas de Ballestrasse, observant en part la realitat per mostrar, de forma descontextualitzada, el lloc on posa la seva mirada, els aspectes importants d’una vida. Allà on el detall és pura eloqüència.

Objectes, textures i volums, un cop aïllats o descontextualitzats, adquireixen nous matisos insòlits i qualitats insospitades.

És en aquesta línia on s’inscriu l’obra de Lucía C. Pino (València, 1977), una producció en la qual, a través de la manipulació d’una matèria fragmentada, l’artista confereix vida a associacions híbrides i polimorfes. Una abstracció biomòrfica similar a la qual, des del registre de la pintura, al·ludeix Joseba Eskubi (Bilbao, 1967) a través dels éssers que transiten per les seves teles, criatures més antropomòrfiques, pròpies d’un món oníric, a cavall entre el barroc i el surrealista.

Les obres sobre paper de Susana Solano (Barcelona, 1946), al seu torn, donen cos a motius geomètrics i a formes toves i serenes: composicions abstractes que remeten a estats incipients, a teixits orgànics observats a través d’una lent microscòpica. A allò que viu sota aquella pell que acaronem amb la mà.

Aquella mà que, com la de Pizarnik, «s’ha despullat i ha marxat allà on la mort ensenya a viure als morts».

Horari especial conjunt de galeries en L'Hospitalet: dissabte, 27 de febrero, d’11h a 15h

Es compliran les mesures de seguretat Covid-19, control d’aforament continu, ús obligatori de mascareta i gel hidroalcohòlic